Una visita a Berlin

Berlín es una ciutat molt espaiosa, d’ordre germànic, es clar: discreta, ordenada, eficaç. I d’una bellesa futurista singular.

El Barri Mite, que acull els monuments mes il·lustres de Berlín, es tant elegant com modern. Les grans avingudes deixen a banda i banda edificis ideats per una arquitectura avantguardista d’inspiració neoclàssica. Amb aquesta relectura del passat els nous models arquitectònics acompanyen els edificis de finals del segle XVIII per construir una ciutat del futur.

En els altres barris els carrers no perden amplitud i la majoria d’edificis mantenen les línies rectes i els acabaments austers. Com a molt a Kreuzberg s’hi pot trobar un ambient més ordinari (en el sentit domèstic del terme) amb algunes construccions neogòtiques, biblioteques de barri i famílies que van a comprar amb bicicleta. Per aquestes latituds ens podem topar amb algun punki ressaguer entre les botigues d’articles de segona ma, erò l’anècdota no resta modernitat al conjunt.

En canvi Museumsinsel es una altra cosa, es, com indica el seu nom, una Illa. El reducte que conté l’arquitectura i la sumptuositat que no es permet la resta de ciutat. És un joier, el cofre on Berlín guarda les seves obres d’art.  Museumsinsel apareix quan el riu es parteix en dos i deixa al mig una elegant composició de palaus fistonats amb columnes dòriques que ocupen l’accident geogràfic capitanejats pel Berliner Dom, la Catedral. Museums (museus) insel (illa) es, literal, tant literal com només pot ser-ho la llengua germànica: una illa de museus. I encara que les exposicions son per tots els racons de Berlín (fet que li val la definició de capital artística), l’art “consagrat” es troba a Museumsinsel.

Es dons dins aquesta Illa distingida que l’Altes Museum te el privilegi de guardar el bust de Nefertiti. La berlinesa més bonica, diuen. I ha de ser-ho, dons és tres cops bonica: Nefer (bella) ti (altre cop) ti (i una vegada mes). Una bellesa, i sense cap dubte una obra d’art deliciosa. Per la suavitat de la talla (de pedra a calcària), per l’explosió de color, per la sensualitat de la boca i de la comissura dels llavis. I per uns ulls enigmàtics i reposats. Tot el conjunt ofereix la bellesa d’un rostre que comença a ser madur, amb la màgia que només l’art inspirat pot infondre. La seva contemplació no cansa. De fet es podría sacrificar la resta d’exposició per quedar-se plantat davant Nefertiti. No es una falta de respecte per la resta d’art que exhibeix el museu (que es esplèndid), es que no et fa falta continuar la visita per saber que aquella es la peça mes bonica.

Però malgrat la joia de l’Altes Museum, el museu més visitat es el Pergamon Museum, que sembla construït expressament per poder-hi col.locar tota Mesopotàmia dintre. La Porta d’Istar (porta d’entrada a Babilònia) sencera, es en una de les sales. Es un enrajolat inmens predominat pel blau i virtuós de sanefes on hi son representats els Deus assiris. Una impressionant benvinguda a la ciutat bíblica. Ai Babilonia!, responsable de l’escriptura Cuneïforme, del Codi d’Hammurabi i meca del pecat cristià. No calen més raons per despertar l’interès històric, però tot i així l’exposició en proposa moltes més: les aferrissades lluites pel poder, les disposicions legals, el mercantilisme, les manifestacions religioses, la babilònia cultural i el munt de mites que l’alimenten... Amb aquesta visita ens podem fer una idea del grau de civilització del poble assiri. I aprofitar per contemplar la seva superba expressió escultòrica.

A banda de moderna, cultural, curosa i ordenada, Berlin es una ciutat exemplar a l’hora d’integrar contrastos. L’esforç per comunicar i facilitar la interacció entre els seus habitants pot ser-ne una de les raons. I la causa igual hauríem de buscar-la en l’experiència del Mur. Un exemple pràctic n’és la presència i el disseny del Transport. Berlin es, amb pocs cotxes, una ciutat molt transitada on el moviment i la comunicació no molesta però hi es del tot present. De fet es podria considerar un model urbanístic de comunicació. Es prioritzen els desplaçaments col·lectius (ordenats i funcionals) de manera que el transport públic es el mitjà mes utilitzat, opció que els ciutadans amb tota normalitat combinen amb la bicicleta. Les estacions de ferrocarril s’aixequen en grans estructures metàl·liques i tenen les andanes ordenades per pisos que van rebent els trens d’entrada i sortida a diferents nivells. Una de les línies de metro viatja a mitja alçada (per un còmode per primer pis) i així sota seu permet el pas d’uns tramvies de nova generació que quasi inaudibles, cusen els carrers de rails discrets. Pel centre circulen autobusos, bicicletes, tramvies, persones, trens, ferrocarrils, metros, tots bellugant-se ininterrompudament en un moviment que recorda la maquinària precisa d’un rellotge.

El transport també fou un protagonista curiós durant la guerra freda. Com no podia ser d’altra manera els itineraris es van adaptar a la l’estranya divisió de la ciutat i el seu ús quedà exclusivament restringit als viatges entre aquelles zones que “podien” comunicar-se. O vist des de l’altre punt de vista, el tren havia d’evitar com fos aquelles zones a les que no estava permès d’arribar-hi. Així es va aturar part del sistema ferroviari però el tren suburbà va continuar en funcionament per connectar tot el Berlín occidental. Per tant havia de creuar per sota la Zona Comunista sense poder-hi fer cap parada. El tren passava de llarg les estacions subterrànies vigilades per l’exercit soviètic que miraven desfilar els combois carregats dels passatgers que treballaven a l’altre costat de Mur. Una anècdota gràfica i que sembla transportar-nos a les pel·lícules d’espies dels anys 60. Tot el que envolta la història d’aquesta divisió es terrible. Davant els trossos del sòrdid Mur que han deixat en exposició i de les il·lustracions que evoquen l’època es molt fàcil sentir el pes de l’opressió.

Tot Berlín està il·lustrat amb fotografies sobre aquest període, està recreat al Reichstag, als museus, a Potsdamer Platz. Al Checkpoint Charlie, el punt fronterer que dividia la zona Soviètica i l’Americana on s’hi ha instal.lat (amb poca fortuna, per cert) una representació del cartell que en aquella època avisava per un cantó de l’entrada a la Zona Soviètica i per l’altre de que es deixava el sector Americà: ”You are leaving the American Sector”. L’exposició a l’aire lliure amb fotografies presentades sobre restes del que fou el Mur acaben de donar sentit a l’advertiment.

Els Berlinesos han volgut reconvertir tots els símbols que recorden el Mur en icona de la Reunificació. Exercici que només poden haver fet donant la cara al dolor que va suposar aquella fractura. Ofereixen al món que en comparteixi el resultat des de la llibertat, el respecte, l’art i la intel·ligència. Berlín no pot quedar en una visita, et demana que la visquis i et convida a continuar-la descobrint. Va resultar, vull tornar-hi  perquè el fet de trepitjar-la em va fer sentir part del conjunt de sers humans que van ser allí per canviar el curs de les coses i perquè em vaig quedar amb ganes d’acompanyar-los al futur.

Miss Plumtre (tardor del 2008)