Marvel presenta la Thor(a)

(per veure l'article publicat a la revista Núvol feu click aqui)

Aquest títol no es una provocació,  si no el literal de l’ultima de les estratègies de Marvel (l’editorial de còmics d’EEUU). I no te res a veure amb les sagrades escriptures, si no amb la protagonista que ve a substituir l’heroi de moda: Thor

No està confirmat que la bategin Thora, perdoneu-me la llicència. Fins ara només tenim l’anunci de canvi de sexe del personatge, que juntament amb la resta de novetats per la propera temporada ha fet Marvel aquest estiu. Però tractant-se de la successora de Thor i veien com han anat fins ara les coses; Superwoman va venir a completar Superman, Batgirl a Batman i  Hulka a endolcir amb uns quants estrògens l’increïble Hulk, sembla que sigui l’opció mes provable.  Per allò de la continuïtat.

I es que és tradició. I la manera de mantenir viva la indústria que fidelitza, atrapa i excita els fans transformant el herois. Llei de vida, tot aquell que no es renova fa cap al clot de l’oblit, per molt semidéu que sigui. La súper productora coneix la recepta i periòdicament  modifica els seus herois mes aclamats per adaptar-los a la moda. Aquesta vegada el canvi mes destacat, o si mes no del que mes es parla dins el “mundillo” de les vinyetes ha estat el del canvi de sexe de Thor, el còmic de Marvel que actualment te mes tirada.

No es que l’hagin fet transsexual, cosa que hagués donat, de veritat, actualitat i marro al portador del mall, si no que n’han fet una versió femenina. Fins aquí la revolució. Ja ho deia mes amunt, la jugada no es nova, sinó que recorre a l’imaginari carrincló. Concretament el de l’adveniment  de la femella a partir d’un model masculí.

Sembla que els il·lustradors no poden sostreure’s de l’estàndard judeo-cristià:  primer son Ells, ja es diguin Superman o Adam, i quan es necessita una dona, la fan: a conveniència del creador i amb una estètica que el complagui.

D’acord, s’han imaginat heroïnes que no viuen de prestat i que funcionen per iniciativa pròpia. D’especial encant Catwoman, aquella  lladregota independent que es va introduir a Gotham City com a rival de Batman. Però es va esguerrar la cosa perquè tot i ser de condició feréstega, la gata va acabar una mica “pirrada” pel ratpenat. Ai!, quan apareix una dona, si no hi ha historia d’amor, no hi ha historia. La maquinaria no pot evitar portar la sexualitat al primer pla quan arriba la noia.

I d'aquesta pauta en resulta que el mes destacable de les protagonistes del còmic occidental es l’anatomia. Una anatomia que nomes caricaturitza aquells atributs de les súper heroïnes que les fan súper sexuals.  Que tenen d’eròtic Spiderman o Batman?  Res, son herois! La característica mes admirable dels quals es el ferm propòsit d’eradicar el mal. Elles també tenen una missió especial a banda d’un cos imponent i es carreguen sobre les espatlles gestes impossibles, només faltaria. Entre d’altres la d’aconseguir que el lector desviï l’atenció del seu físic i es centri en el relat.

Si es tractava de despertar el morbo per reactivar la imatge de l’home del mall, els de Marvel tenien molt on triar. Podien, per exemple, haver presentat un Thor transvestit. Saltar de vinyeta sobre unes bones plataformes es, sense cap dubte tot una heroïcitat i hagués provocat una revolució notable al mercat.

Però deixem-nos d’ironies, que l’univers del còmic també conta amb transgressions interessants. Només que hem de buscar-les en un altre punt cardinal. Les heroïnes nipones responen a uns ideals diferents. Un exemple és la princesa anime Maetel, que en un món on els humans accedeixen a convertir-se en cyborgs a canvi de la immortalitat, renuncia  a ser una maquina i lluita perquè els homes recuperin la humanitat.  Una dona que reivindica la mortalitat,  això si que un gir dramàtic brillant.

Les súper dones de l’anime i del Manga ho son per motivacions pròpies,  no estan condicionades pel sexe ni per cap altra debilitat mundana, i no abandonen la seva causa en cap cas. Que es si no un heroi?, ja sigui una dona o un home.

Essent el Japó una cultura de referència en literatura d’il·lustració queda l’esperança que influeixi en l’imaginari creatiu d’aquesta vessant de planeta i occident pugui desfer-se de costums obsoletes, com la que subscriu que en un mon idíl·lic hi ha un paradís on les heroïnes naixen de les costelles dels homes.

Venecia, un pasado al que volver

Hay que visitar Venecia a pesar del empalago romántico.  Aunque los gondoleros y la pizza no cesen en su cruzada hortera. A pesar del empacho de souvenirs. Debemos permitirnos una escapada a la meca de italiana del amor, navegar el Gran Canal y dejar que el vaporetto nos deposite en la plaza San Marcos para quedar expuestos a la Bahía. Es el lugar perfecto para ver Palacios salir del mar.

Venecia, como Afrodita, nació del agua, solo que a fuerza de ingenio humano y toda la arquitectura claudica ante este elemento mucho más antiguo y perseverante que la aristocrática ciudad. También le copió los alardes a la Diosa dejando para la posteridad un concepto urbanístico imponente y exquisito. Pero el deterioro que ha sufrido este experimento la convierte en un lugar irreal.

Entrar en Venecia es como meterse en un cuento deshabitado. En los salones el eco golpea indiferente las paredes. No hay vida en Palacio y las únicas familias que todavía residen aquí son ancianos que sobreviven dentro de estrechas viviendas embutidas en estrechos callejones añadiendo lustros y melancolía al conjunto histórico. Las escaleras de las casas se sumergen en los canales indicando el camino a ningún lugar mientras el agua, a sus anchas, se cuela por debajo de la puerta de la entrada principal.  Así son los portales de este lugar de ensueño, donde las cenicientas no llegaban en Carroza a las puertas de Palacio si no meciéndose en señoriales barcazas.

Es sorprendente la cantidad de turistas  que nos damos aquí cita, ahora que el valor de lo antiguo se ha borrado ya del mundo, para admirar el encanto de lo decadente. Se diría que hasta las torres de las iglesias se inclinan respetuosas al paso tiempo. Será que lo nuevo no invita a soñar o simplemente que al colarse  por entre los callejones de esta filigrana artística, subiendo y bajando  los puentes que llenan de ilusión los canales, se alcanza esa sensación de pasado al que siempre apetece volver.

Dentro de sus palacios todavía se escucha un lejano crujir de sedas, el murmullo de la riqueza. Su remoto esplendor está presente en los frescos, en las escalinatas y en los majestuosos ventanales. Venecia es un universo pequeño y húmedo de aposentos con doseles, de bailes de máscaras, de arte, que guarda polvorientas intrigas cristalizadas en las lámparas de los salones.

La Serenísima la llaman y a lo mejor no solo para resaltar su talante apacible en tiempos de hostilidades. Tanto palacete, toda esa sofisticación obsoleta y el trajín calmado que se da sobre el agua de los canales pueden sumir al viajero en un estado de letargo. Si ha venido con la idea de relajarse estupendo porque es la disposición perfecta para sortear tanto góndolas como preocupaciones y si ha escogido destino por lo del efluvio romántico no habrá fracaso porque la combinación predispone para todo lo que hay que disfrutar sin prisas.

Además, presenciar como la Plaza San Marcos se abre a la bahía podría considerarse uno de los placeres de la humanidad.

Miss Plumtree

Miró al centre de Mont-roig

(per veure l'article publicat al reusdigital cliqueu aquí)

Un llangardaix amb plomes d’or presideix la nau de l’Església Vella de Mont-roig. És allí on està instal·lat el Centre Miró, dins l’església Vella, i el tapis del Llangardaix que la família Miró va donar al poble senyoreja a l’altar capitanejant l’exposició.  El Centre ofereix una mostra, en facsímils,  dels quadres que Miró va concebre abans de marxar cap a París, durant els  períodes que va estar-se al poble,  i explora la influència que va deixar Mont-roig en l’obra de l’artista. 

Joan Miró va sostreure la inspiració i els motius de la seva primera pintura del poble de Mont-roig, on va fer cap als 18 anys per curar-se d’unes febres i on des d’aleshores va passar tots els estius, en un mas propietat del seu pare.  En aquestes primeres obres hi podem veure  rucs, tomateres, galls, llangardaixos, carros, oliveres, garrofers, l’església,  les ermites i els masos del poble.  I molts horts. El paisatge quotidià del Mont-roig dels anys 20. Tot aquest ambient va cristal·litzar a La Masia (1921-1922), el famós quadre que va comprar Hemingway i on s’hi representa la casa dels masovers del Mas Miró. Aquests elements rurals que són protagonistes en la primera pintura s’aniran destil·lant al llarg de l’evolució de l’artista per acabar sent essència a l’obra de maduresa.

L’Angelina m’explica que el seu pare, l’Eugeni Rovira, collia carabasses per les escultures de Miró. Els pares de l’Angelina van fer de masovers del Mas Miró durant vint anys i ella guarda els records de tots aquells estius. Cada any la família Miró arribava a Mont-roig cap a finals de juny i s’instal·lava al mas per tal que el mestre tingués l’entorn i el silenci necessaris per crear.  Des de ben joveneta, la filla dels masovers va ser testimoni de la convivència amb el pintor a qui descriu com un home afable, senzill i sovint absent. Quan li rondaven les musses. Feia vida de reclusió, s’estava amb la gent de la finca i amb els amics mes íntims que venien a visitar-lo, però si la inspiració el sobtava abandonava la reunió per anar a tancar-se al taller.  

Recorda moltes estones enraonant amb la Pilar, la dona de Joan Miró, mentre el Joan era dins al seu santuari, del que no en sortia si no se’l cridava a taula. Per St. Miquel, es donava per acabada l’estada, es preparava l’equipatge i s’empaquetaven els quadres. Fins aquell moment no es podia entrar al taller que estava vetat a tothom, sense excepcions. Per fi l’Angelina podia profanar el temple i buscar els gargots i les marques que el Miró havia deixa a les parets i pel terra. - Teresa, no m’esborri cap línia,  eh!  -recordava el pintor a la masovera. Eren senyals o formes sobre les que orbitava tot un imaginari.

La tendència de l’artista cap al simbolisme s’observa des de les primeres composicions. En tenim un exemple, entre molts d’altres, en les canyes de les tomateres convertides en asteris i en estrella o en la flor de l’atzavara per representar el canvi. Tota una iconografia  que completava amb l’ús d’objectes trobats a l’atzar. Tant la inspiració com els recursos que va utilitzar van ser sempre físics, tel·lúrics. Miró batallava constantment per donar forma a allò abstracte i aconseguir un univers oníric subjectat a la terra i a les formes.

No van ser les carabasses els únics cossos que van fer cap a les seves escultures. Soques, estris de camp, regadores, sàrries, petxines, tanques de corral. Una deriva de la descontextualització dels objectes que proclamava Duchamp. O que Miró fou un artista del reciclatge, en paraules de l’Angelina. El mestre observava com a pagués es donava múltiples usos a les coses i va voler portar aquesta dinàmica fins a l’obra d’art. La filla dels masovers diu que la Fundació Miró té una nina seva que Miró va reformular després que els seus germans la decapitessin.

Al llarg dels 65 anys que la família va estiuejar a Mont-roig la finca va tenir d’altres masovers. Com els pares de La Vaileta (1919),  un retrat que també es pot veure a la Fundació Miró. Però l’Angelina sent l’artista com algú de casa, un concepte que va alimentar tota l’obra de Joan Miró.  La garrofa era un objecte que el feia sentir segur, per ell era el símbol de l’origen. Quan viatjava en duia sempre una dins la maleta. No podia deixar l’ànima volar si no es sentia arrelat a la terra. Mont-roig representa aquesta terra, de pigment vermell i sembrada de garrofer, un arbre que clava les arrels endins i que no perd mai la fulla. 

Quan vulguem podem seguir els passos de Miró. Observar l’entorn, arrelar a la terra, valorar el paisatge mes immediat. I visitar el Centre Miró, a l’Església Vella de Mont-roig, per admirar com va fer-ho un geni.