El Western de Cormac McCarthy

“El día fue breve, apenas día.”

La història de No es País para viejos comença abans del descobriment d’unes furgonetes abandonades al mig del desert i continua després d’una mort. La d’en Moss. Però aquesta mort es només un detall, un fet més dins la seqüència que regeix l’operandi Fronterer: Escenari etern del Western.

No conta el temps, sembla que tot flueixi sense unitat de mesura. No es pot determinar si l’acció es dona en el transcurs d’uns dies molts curts o si tot forma part d’un dia extens i esgotador interromput a intervals. Per això no importa el moment en el que mor Moss. Moss mor perquè ha de morir, perquè s’interposa en la lògica d’uns fets que tenen règim i llei pròpia. Moss mor perquè es creua en el camí de Chigurh.

Chigurh és el protagonista, present a estones i omniscient a tot hora. Un personatge que imanta el lector, que el fascina com ho fan totes les coses sobrehumanes. Es l’al·legoria de la maldat. El mal que encarna Chigurh es tant pur que no admet matisos ni aprenents de delinqüent. “…Satanás explica muchas cosas que de lo contrario no tienen explicación” . El Sherif Bells, qui dona sentit i relleu a la història, ha de mirar l’infern als ulls cada dia. El món es divideix en dos parts excloents: el Be o el Mal. I a Bells li ha tocat jugar el paper de frontissa.

Bells és incapaç de lluitar contra aquesta força devastadora des de la seva condició humana. És un home convençut de no poder instaurar el be però moralment entregat a combatre el mal. Un home abatut per la impotència de no poder complir el seu propòsit. Perquè la maldat es imbatible: “…Sherif…un cargo que te confiere casi tanta autoridad como Dios y para el cual no se exige ningún requisito y que consiste en preservar unas leyes inexistentes… ¿Funciona? Si. El noventa por ciento de los casos. Gobernar a los buenos cuesta muy poco. Poquísimo. Y a los malos no hay modo de gobernarlos…”.

Agraeixo al grup de lectura Tarraconats l’haver-me descobert Cormac McCarthy. Aquest autor m’ha portat més enllà de la narrativa de “pistoleros”. La seva literatura es acurada, profunda i la penetració que aconsegueix en els personatges molt intensa. Després de No es país para viejos vaig continuar amb la Triologia de la Frontera (Todos los hermosos caballos, En la frontera y Ciudades de la llanura) amb ella vaig assistir a la transformació d’un noi en “llanero solitario” i em va ser revelada la importància dels valors en una existència sense arrels ni esperança.

Després va venir La Carretera, guardonada el 2007 amb el premi Pulitzer de ficció. Un altre Western, però aquest situat en la “llanura” que esdevé el món després d’un Armagedon. Un pare y un fill que recorren el no res per arribar a un destí inexistent. Altre cop personatges solitaris que tenen com a única escomesa sobreviure. És un llibre molt dur, d’una tendresa freda i dolorosa difícil de digerir. Però te una poesia càrnica, de cosa despullada d’una potència determinant. La proposta de La Carretera es tant difícil que només ha pogut ser escrita gràcies a la destresa narrativa de l’autor. Es requereix una tècnica impecable per aconseguir recrear el món post apocalíptic en només dues pàgines.

Els espais del Western McCarthià són sempre deserts on no hi ha cabuda ni pels vells, ni per la compassió ni per l’alegria. Porta sempre la ficció a aquelles situacions on la felicitat es redueix a saber-se segur. En McCarthy em sembla veure constantment reflectida aquella angoixa existencialista on l’infern sempre són els altres.

Miss Plumtree