Secciones

jueves, 27 de junio de 2013

Déu ha mort, només ens queden els mites

la imagen puede estar protegida por derechos de autor


Allà cap al 1940 Sartre es va enfilar al seu púlpit, va fer uns copets a la tarima, va alçar els braços i va denunciar la mort de Déu.  Tothom va aplaudir.  No en volien pas de Déu aquelles gents: molts eren republicans o ateus, i  la resta un grapat de descreguts. En acabar l’anunciació tots van tornar al seu dia a dia: a la feina, a quin temps fa, a la família, al bar i al si no fos.  

D’on havia sortit aquell francès estràbic que els volia obligar a ser lliures ?

Per molt filòsof i refinat que fos, aquell home no era ningú per endossar-los una responsabilitat tant colossal. I les persones, coneixedores dels mèrits de l’autoengany continuaren practicant la teràpia del “si no fos” per poder suportar l'existència. Si no fos l’artrosi, si no fos la sogra, si no fos pel temps. Si no fos la crisi. Si tingués mes feina, si tingués mes temps.  No podien realitzar  els seus somnis, els era impossible ser  lliures, però no per culpa seva, hi havia tot de coses que els ho impedeixen. Si no fos la salut, la sort, el destí, l'economia, l’amor.

Consti que l’hàbit no era només cosa d’ignorants i vells. La mateixa Marguerite Duras (coetània i tocaia del francès ateu) va fer-se dominar per una altra droga en descobrir que Déu no existia.  Ella també tenia a qui culpar quan li faltava valor per escriure:  Si no fos l’alcohol.

No sabem ser lliures.

Es l'eterna contradicció de la criatura humana. Obsessionats en explicar el món des de nosaltres mateixos, tornem un segle rere l’altre a la supèrbia de l’antropocentrisme i un cop som al mig de l’univers hem de convocar deus i mites per poder suportar el risc de viure.  

En alguna cosa s’ha de creure.

I posem culpa i fe en el sistema, en la vida sana, en el poder o en Zaratustra. Primer en Bill gates ara en Steve Jobs. Es pot creure en tot el que es ciència, en les lleis de mercat, en la macrobiòtica o en el dimoni.

En el be i el mal, en l’Ava Gardner o en l’Elvis.

Fascina la idea de Deu, que voleu que us digui. Que l’home hagi estat capaç d’inventar  un totpoderós  Dorian Gray per descarregar el pes de la seva existència em sembla il·lustratiu de l’enginy  de que es capaç l’espècie. Tota l’espècie. I de que l’escaqueig no es reserva de costums llatines.

L’invent de Deu vol ser un carpe diem, un a mi no m’atabalis que demostra que per sobre de tot hi ha la por però també les  ganes de viure, de disfrutar, de no preocupar-se, de l’últim que tanqui la porta. Es una  irresponsabilitat descarada, un enginy intolerable “si no fos”  tant brillant.

Aquell home petit, vingut de França, no va aconseguir abolir el dret de queixa. Se li pot atribuir el desprestigi de l'Altíssim però en realitat tot va ser gràcies a la voluntat que els homes posaren en destronar un Déu antic i col·locar al seu lloc algú que els anés més a mida.

Com Ulisses o Medea.
Com Jack the Ripper, Superman o Drácula.
Com Nina Simon, Machbeth, La Callas
Com Hèrcules, Frida Kahlo, Al Pacino.
Com Luke Skywalker o alguns jugadors del Barça

Miss Plumtree