Secciones

miércoles, 26 de septiembre de 2012

Ruta pel sud de França



Deixo enrere el Canigó i m’endinso en terres franceses per anar-hi a descobrir Occitània, terra de trobadors i castells. Els Pirineus avui dia separen de forma natural Espanya i França però en altres temps eren la columna vertebral de la cultura romànica que s’estenia a banda i banda  de la faixa muntanyosa.

Des de Carcassonna les carreteres corren sota els plataners per portar-nos als castells. En un radi de màxim dos hores en podem trobar uns vint. Per això decideixo fer-hi camp base. No em caldrà veure’ls tots per fer-me una idea del que es coneix com La Ruta del Castells Càtars però des de la primera visita m’adono que volen el seu temps. Un cop  s’aparca el cotxe a la base queda una caminada de dura pendent fins arribar a la edificació del castell.

Sense cap dubte la bellesa d’aquesta ruta s’ha d’atribuir a la natura, a la seva irregularitat orogràfica. El mèrit de l’home està en l’enginy que demostra en situar-hi  les fortificacions:  el més prop possible del cel per vigilar l’atac dels enemics i en crestes ben escarpades per fer-los l’accés impossible.  Queda clar que surt molt mes a conte aprofitar el que la natura ha forjat que anar-hi en contra.

Perapertusa des de Queribus

Perapertusa es una roca llisa, massissa, enclavada a talls verticals a la carena de la Muntanya com una corona de Pedra. Camuflada entre aquesta formació rocosa s’hi amaga la fortalesa. Una vall angosta fa les funcions de fossa natural dels castells de Lastours. I Montsegur, el darrer castell càtar en caure durant la creuada contra els Albigesos. No va rendir-se, va aguantar 10 mesos de setge fins el que els homes d’Inocenci III hi van cal.lar foc. Perapertusa, Queribus, Lastours, Saissac, Foix, Rocafixada, Puivert, Montsegur, ... totes elles fortaleses naturals inexpugnables, però a al fi conquerides perquè als homes només cal que els diguin que no podran aconseguir quelcom per que hi dediquin tots els seus esforços a fer-ho possible.

Montsegur

A la falda de Carcassona els xops aprofiten el vent per escampar els seus secrets. Travesso el pont per encarar La Cité. La música s’escampa pels carrers que porten al castell. Flautes, violes, llaüts, i la promesa de bohemia que acompanya el parament Medieval.  Carcassona es molt turístic i ha d’oferir al visitant tota la posada en escena que pugui demanar.

Carcassona

Travesso les muralles i pujo fins a la Catedral. Es la Basilique Saints Nazaire el Celse.  Una construcció gòtica impressionant, de columnes altíssimes i plena dels colors pintats als vitralls. Les vidrieres són tantes i tant grans que submergeixen l’altar en un calidoscopi.
La tarda es calenta i m’assec a refrescar-me en un bar on assaja un quartet de jazz. L’amo del local fa de director, d’espectador principal i de barman. Sospito que domina altres arts perquè te el garito ple d’escultures i de quadres.  Exposició i concert pel preu d’una cervesa (3.5€). Com sempre el millor es oblidar-se la guia a l’hotel i esperar que la ciutat es manifesti.

***

Les vinyes cobreixen el terreny com una manta.  A tot arreu hi ha senyals de que això es terra de frontera: castells ubicats en enclaus impossibles i  fortificacions arreu.  Les muralles i els seus senyors feudals vigilen els peus de França i dominen la natura que tant conreada com salvatge s’estén mes enllà de la formació pirinenca.  Les xixarres es venten al sol i el seu crec crec fa una bona escandalera fins arribar a Narbona.

Allí m’aturo a escoltar atentament les Gargoles del Claustre de la Catedral.  Són petits monstres de pedra, amb ales de ratpenat, escates de dragó i bec d’àliga. Tots estirats cap a l’interior del claustre amb la boca ben oberta com per cridar alguna cosa. Alguna amenaça ferotge. L ’arribada dels romans, potser.

La Via Domitia - Narbona

Hi van arribar , s’hi van assentar i la van fer terra de pas per continuar les seves conquestes. Ara la Via Domitia es al centre de la plaça de l’Ajuntament envoltada d’edificis il.lustres. Però no queda lluny dels barris menys elegants amb finestres plenes de crits i roba estesa.

Narbona és més italiana que francesa,  pel llegat romà, pel mar, per la confusió de monuments, Deus i gents. Tanta vitalitat salada me l’apropa a Nàpols i em va esborrant el rigor càtar d’Occitània.

De Narbona pujo fins a Beziers i des d’alli segueixo el Canal du Midi per desembocar vora Séte, el port pesquer de la mediterrània francesa. Pesquera, turística, tumultuosa i travessada per un gran canal en el que atraquen embarcacions de totes mides. Séte es famosa pel mar, els peixets i les ostres, les platges i el canal que la vertebra, però no pas per l’encant. Congestionada de terrasses, botigues, restaurants, vaixells i cotxes, el turistes no tenen espai per on passar.  Hi ha graderies de cara al canal perquè la gent badi amb la passejada de barquetes: culs, pits, i panxes cremades al sol  desfilant davant el públic de Séte. El sol indolent em fa fora d’aquesta pretesa Venècia.

Séte

Agde, uns 30 km al sud també te un canal, mes ampli, menys abarrotat, flanquejat d’arbres i de casetes. Li duen la perla negra perquè la Catedral de Saint Etienne s’eleva sobre el riu feta de pedra volcànica. La capella que et rep es negra i sòbria. Presideix l’altar una verge romànica i al darrera el que semblen dos trons de fusta, també negra.

Agde

Torno cap a Narbona per seguir camí avall fins a Perpinyà, on les senyeres s’alcen arreu reivindicant un tret identitari que els francesos han ignorat des del Tractat dels Pirineus. Però els pobles tenen la tossuderia de la genètica i van treien les fisonomies i el caràcter de generació en generació quan un menys s’ho espera.

El Castellet - Perpinyà

Busco als afores la màgia que li manca a Perpinyà:  les Corbieres, Le Chateo de Fitou, Tautavel, la Fortalesa de Salses i les xixaarres crec crec, crec crec, crec crec, donant corda, corda i corda.  A la costa vermella hi trobo Colliure.  Colliure te tot l’encant que s’espera dels pobles costers. Una mar mansa aprofita les cavitats de la fortalesa que s’aixeca a peu de platja per formar varies cales. La personalitat del poble també aquí ve donada per l’arquitectura militar.


Colliure


Fixo el final de viatge mirant com les ones van salant la paret del castell. I deixo el litoral Vermell per creuar la frontera i  passar a una costa menys guerrera, menys francesa i més Brava.

Miss Plumtree

No hay comentarios:

Publicar un comentario