Deixo enrere el Canigó i m’endinso en terres franceses per anar-hi a
descobrir Occitània, terra de trobadors i castells. Els Pirineus avui dia separen
de forma natural Espanya i França però en altres temps eren la columna
vertebral de la cultura romànica que s’estenia a banda i banda de la faixa muntanyosa.
Des de Carcassonna les carreteres corren sota els plataners per portar-nos
als castells. En un radi de màxim dos hores en podem trobar uns vint. Per això
decideixo fer-hi camp base. No em caldrà veure’ls tots per fer-me una idea del
que es coneix com La Ruta del Castells Càtars però des de la primera visita
m’adono que volen el seu temps. Un cop s’aparca el cotxe a la base queda una caminada
de dura pendent fins arribar a la edificació del castell.
Sense cap dubte la bellesa d’aquesta ruta s’ha d’atribuir a la natura, a la
seva irregularitat orogràfica. El mèrit de l’home està en l’enginy que demostra
en situar-hi les fortificacions: el més prop possible del cel per vigilar
l’atac dels enemics i en crestes ben escarpades per fer-los l’accés
impossible. Queda clar que surt molt mes
a conte aprofitar el que la natura ha forjat que anar-hi en contra.
Perapertusa des de Queribus
Perapertusa
es una roca llisa, massissa, enclavada a talls verticals a la carena de la
Muntanya com una corona de Pedra. Camuflada entre aquesta formació rocosa s’hi
amaga la fortalesa. Una vall angosta fa les funcions de fossa natural dels
castells de Lastours. I Montsegur, el darrer castell càtar en caure durant la creuada
contra els Albigesos. No va rendir-se, va aguantar 10 mesos de setge fins el
que els homes d’Inocenci III hi van cal.lar foc. Perapertusa, Queribus,
Lastours, Saissac, Foix, Rocafixada, Puivert, Montsegur, ... totes elles fortaleses
naturals inexpugnables, però a al fi conquerides perquè als homes només cal que
els diguin que no podran aconseguir quelcom per que hi dediquin tots els seus
esforços a fer-ho possible.
Montsegur
A la falda de Carcassona els xops aprofiten el vent per escampar els seus
secrets. Travesso el pont per encarar La Cité. La música s’escampa pels carrers
que porten al castell. Flautes, violes, llaüts, i la promesa de bohemia que
acompanya el parament Medieval.
Carcassona es molt turístic i ha d’oferir al visitant tota la posada en
escena que pugui demanar.
Carcassona
Travesso les muralles i pujo fins a la Catedral. Es la Basilique Saints
Nazaire el Celse. Una construcció gòtica
impressionant, de columnes altíssimes i plena dels colors pintats als vitralls.
Les vidrieres són tantes i tant grans que submergeixen l’altar en un
calidoscopi.
La tarda es calenta i m’assec a refrescar-me en un bar on assaja un quartet
de jazz. L’amo del local fa de director, d’espectador principal i de barman.
Sospito que domina altres arts perquè te el garito ple d’escultures i de
quadres. Exposició i concert pel preu
d’una cervesa (3.5€). Com sempre el millor es oblidar-se la guia a l’hotel i
esperar que la ciutat es manifesti.
***
Les vinyes cobreixen el terreny com una manta. A tot arreu hi ha senyals de que això es
terra de frontera: castells ubicats en enclaus impossibles i fortificacions arreu. Les muralles i els seus senyors feudals
vigilen els peus de França i dominen la natura que tant conreada com salvatge s’estén
mes enllà de la formació pirinenca. Les
xixarres es venten al sol i el seu crec crec fa una bona escandalera fins
arribar a Narbona.
Allí m’aturo a escoltar atentament les Gargoles del Claustre de la
Catedral. Són petits monstres de pedra,
amb ales de ratpenat, escates de dragó i bec d’àliga. Tots estirats cap a
l’interior del claustre amb la boca ben oberta com per cridar alguna cosa. Alguna
amenaça ferotge. L ’arribada dels romans, potser.
La Via Domitia - Narbona
Hi van arribar , s’hi van assentar i la van fer terra de pas per continuar
les seves conquestes. Ara la Via Domitia es al centre de la plaça de l’Ajuntament
envoltada d’edificis il.lustres. Però no queda lluny dels barris menys elegants
amb finestres plenes de crits i roba estesa.
Narbona és més italiana que francesa, pel llegat romà, pel mar, per la confusió de
monuments, Deus i gents. Tanta vitalitat salada me l’apropa a Nàpols i em va esborrant
el rigor càtar d’Occitània.
De Narbona pujo fins a Beziers i des d’alli segueixo el
Canal du Midi per desembocar vora Séte, el port pesquer de la mediterrània francesa.
Pesquera, turística, tumultuosa i travessada per un gran canal en el que
atraquen embarcacions de totes mides. Séte es famosa pel mar, els peixets i les
ostres, les platges i el canal que la vertebra, però no pas per l’encant.
Congestionada de terrasses, botigues, restaurants, vaixells i cotxes, el
turistes no tenen espai per on passar.
Hi ha graderies de cara al canal perquè la gent badi amb la passejada de
barquetes: culs, pits, i panxes cremades al sol
desfilant davant el públic de Séte. El sol indolent em fa fora d’aquesta
pretesa Venècia.
Séte
Agde, uns 30 km al sud també te un canal, mes ampli, menys abarrotat,
flanquejat d’arbres i de casetes. Li duen la perla negra perquè la Catedral de
Saint Etienne s’eleva sobre el riu feta de pedra volcànica. La capella que et
rep es negra i sòbria. Presideix l’altar una verge romànica i al darrera el que
semblen dos trons de fusta, també negra.
Agde
Torno
cap a Narbona per seguir camí avall fins a Perpinyà, on les senyeres s’alcen
arreu reivindicant un tret identitari que els francesos han ignorat des del
Tractat dels Pirineus. Però els pobles tenen la tossuderia de la genètica i van
treien les fisonomies i el caràcter de generació en generació quan un menys
s’ho espera.
El Castellet - Perpinyà
Busco als afores la màgia que li manca a Perpinyà: les Corbieres, Le Chateo de Fitou, Tautavel,
la Fortalesa de Salses i les xixaarres crec crec, crec crec, crec crec, donant
corda, corda i corda. A la costa
vermella hi trobo Colliure. Colliure te
tot l’encant que s’espera dels pobles costers. Una mar mansa aprofita les
cavitats de la fortalesa que s’aixeca a peu de platja per formar varies cales.
La personalitat del poble també aquí ve donada per l’arquitectura militar.
Colliure
Fixo el final de viatge mirant com les ones van salant la paret del
castell. I deixo el litoral Vermell per creuar la frontera i passar a una costa menys guerrera, menys
francesa i més Brava.
Miss Plumtree
No hay comentarios:
Publicar un comentario