No se m’havia acudit mai pensar en un Best seller en termes de depressor nerviós però donada l’addicció popular a aquest tipus de lectura i un cop constatats els efectes que en mi ha causat la literatura Larsson diria que aquesta es una definició prou encertada.
Els homes que no estimaven les dones te una prosa ràpida, fàcil, capaç d’instal·lar-se en el sistema nerviós central igual que un barbitúric. I al igual que procures abastir-te del segon tub de pastilles abans que s’acabi el primer jo ja fantasiejava amb el segon volum abans d’arribar al clímax de la trama del que tenia entre mans. En acabar-lo em va quedar una sensació de vuit absolut i un reclam de fons d’alguna cosa que restava per resoldre: m’havia quedat sense medicació.
Em resistia a sucumbir a aquest reclam i comprar el segon volum perquè malgrat tota la substància ansiolítica que el llibre m’havia inoculat havia d’admetre que era més fàcil que profund, més casual que ben tramat i que dolia de davallades de ritme considerables. La mes dràstica la que es dona després de resoldre el misteri, quan es van tancant les subtrames que envolten el conflicte principal.
Que, honestament i per altra banda es podia haver resolt sense haver-hi de dedicar tanta cal·ligrafia. Però comencem per acceptar des d’un bon principi que Larsson es un autor que disfruta prodigant-se.
Se per experiències similars que aquestes ressaques s’han de passar. Que no serveix de res començar un altre llibre amb la intenció d’eliminar la vacuïtat que ha deixat el primer, sobretot perquè en aquest estat costa molt fer-se permeable als ritmes d’una nova narració. La millor sol.lució, o la que a mi em funciona es “picotejar” entre la resta de llibres començats que tinc sobre la taula intentant obrir noves vies d’interès i dissipar la dependència de la farmacologia del Best seller.
I en aquest aperitiu em trobava quan algú molt especial em va obsequiar amb el segon volum de Millennium: La noia que somniava amb un llumí i un bidó de Gasolina. Excusa immillorable per disculpar-me de tot el raonament anterior i abandonar-me a la droga sense resistències.
Larsson aprofita aquesta segona oportunitat per dibuixar-nos una minuciosa cartografia de la ciutat d’Estocolm, indicant els noms de carrers, comerços, places i parades de taxi. S’esplaia en una detallada explicació de les rutes que emprenen els personatges en el seu dia a dia sense que decreixi el mes mínim l’interès per la història i col·loca al mateix nivell descriptiu el relat de les accions quotidianes, les pistes concloents del conflicte i els assassinats. Entra a la intimitat dels personatges amb la naturalitat i la tensió d’una trucada telefònica al vespre. Condueix l’atenció cap als de detalls mes insignificants, com el color de les cadires de la cuina, el contingut d’una bossa, o la marca del pa que acompanya els àpats.
Amb el rerefons de la violència de gènere Larsson ens introdueix en una successió de crims durs i despietats explicats amb un prosa neutra i detallista que distancia el lector de l’atmosfera emocional per situar-lo darrera la taula d’autòpsies. L’obra es construeix a partir d’una estranya associació: crònica negra i misogínia. Amb la dona com a protagonista, víctima i motor del conflicte. I amb tot d’interès mediàtic al servei dels abusos comesos. Li ha estat fàcil transgredir la diferència clínica entre assassí i mal tractador per situar aquest darrer a la mateixa categoria que el primer. Haurem de donar gràcies al fet que Larsson sigui un escriptor masculí així la motivació que hagi pogut tenir vers el tema serà titllada d’intel·lectual. Si hagués estat una dona la inventora d’aquesta trama estaríem davant d’un altre registre literari: el de gènere.
Es definitivament en aquest segon llibre on Larsson aconsegueix culminar tot allò que en la primera obra va quedar com un intent. Aparta el protagonisme de l’Heroi noble que encarna Mikel per centrar-se en el personatge estrella Lisbeth Salander. Una inadaptada social que sedueix el lector per la seva singularitat de pensament i per les seves maneres. Una noia resistent que fuig de la convenció social i es permet ser tal com és evitant de forma espartana la temptació d’agradar els altres. Amb unes conviccions més conservadores del que donen a entre les samarretes i els tatuatges que la cobreixen, per altra banda.
En “la noia que somniava amb un llumí...” s’ha construït una bona trama; complicada, quasi impossible. Trufada de realitat i casualitats alhora. La extensió del relat dona temps i lloc a que l’acció es vagui expandint i contraent com un organisme viu que es desenvolupa per si sol i sense pressa. S’enreda, es mostra, s’oculta i l’interès escala en un poderós crescendo que ofereix una crònica negra, negra, potent com el rock dur.
Sospito que la sensació de cosa no resolta que em va deixar el primer volum no era més que la traducció física de l’expectativa literària no acomplerta. El segon m’ha deixat satisfeta. No cometré dons la temeritat d’afrontar el tercer volum ara que ja he pogut desfer-me de la dependència de l’ansiolític. Prometo no llegir el tercer volum ...a no ser que... causes molt especials i ineludibles m’hi obliguin.
Miss Plumtree
No hay comentarios:
Publicar un comentario