Secciones

martes, 20 de marzo de 2012

La Máquina de Follar. Bukowski

Que dir de Bukowski?, subratllar-ne el tret més evident i acusar-lo de militar en la incorrecció política? O insultar-lo perquè ens ha tocat el voraviu moral? Som-hi, dons: Depravat, barroer. Insurrecte.
Però darrera d’això hi ha d’altres coses. No podem limitar-nos a definir Bukowski com un escriptor que ha trobat la formula explotant la grolleria. És un home que supura, si, però amb discurs.
Amb aquest mètode tant singular de blasfèmies enfilades en frases curtes i incisives com ganivets, Bukowski troba la manera de traslladar-nos l’infern que viuen els seus personatges i de resumir en molt poc espai tot un sistema social: relacions humanes, poder, fracàs, fama, grandesa i fet quotidià.
A mi se’m fa curiosa la reacció al·lèrgica que li provoca el més mínim indici de sofisticació. Busca constantment  mantenir-se a les antípodes del glamour. Em fa qüestionar si no serà malaltissa la costum que te el ser humà de sublimar els instints primaris. O es aquesta sublimació  un mecanisme psicològic massa costós per demanar-lo als Chineskis? Pobres essers, no saben disfressar el fracàs com ho fem la resta de mortals.

Bukowski es diverteix ensenyant-nos allò que fa menyspreables als homes, detalla sense rubor totes les seves vergonyes. Dic que es diverteix perquè el vehicle de comunicació que utilitza es la sorna. És irrespectuós amb la intimitat de les persones, amb la por, el sofriment o les morenes que puguin patir.
Però es que la desinhibició moral ens ha d’impedir llegir un llibre? La nostra pròpia moral ens impedeix escoltar que te a dir el desvergonyit? No. A mi em resulta interessant la seva veu. I divertida. M’agraden els irreverents, els fora dogma. Aquells qui tenen alguna cosa no autoritzada ni de moda per explicar. Aquells que no repeteixen el discurs consensuat de les classes triomfadores que determinen la moda, la moral i l’èxit. M’interessen les persones que tant agraden a Buk: “Yo siempre he admirado al villano, al fuera de la ley, al hijo de perra. No aguanto al típico chico bien afeitado, con su corbata y un buen trabajo. Me gustan los hombres desesperados, los hombres con los dientes rotos y mentes rotas y destinos rotos.”

Les trajectòries vitals de personatges com aquests fan que els relats es converteixen en anti-aventures on s’hi endevinen vides reals de persones reals, per esperpèntics que puguin semblar. Gent aniquilada per la rutina, alienada i voluntàriament exiliada de la societat.

La intenció d’aquesta ressenya no és comentar tots els contes del recull un per un, però se’m fa necessari abordar el que sens dubte es pot considerar el mes polèmic.  Un relat que fora difícil defensar davant un públic dels que confon discurs polític, ètic, literari i de justícia. El Malvado. Un home que viola una nena davant dels seus amiguets. Et deixa mut, amb un munt de sensacions per resoldre (em consta que hi ha hagut qui no l’ha pogut acabar).  No m’agradaria deixar silenciat aquest conte pel fet que recreï una monstruositat. Penso que no parlar-ne la fa més gran. Però si el destaco no es per recrear-me en la morbositat, es per com aquest relat breu il·lustra  el domini en l’escriptura de l’autor. La dificultat d’abordar aquest tema és enorme i Bukowski aconsegueix fer-ho de forma magistral. És depravat, si. Com ho es el personatge. Però no es  sàdic ni malèvol en el sentit fàcil de terme. Èticament repugnant i en canvi… en canvi sembla perillosament quotidià i inofensiu. És l’únic relat narrat en tercera persona. Aquí Bukowski es va servir d’un narrador omniscient per desvincular-se del protagonista, no en tinc cap dubte.

Tothom sap que és d’infern. De petits ens el pintaven com una amenaça horrorosa. De més gran ens el van concretar una miqueta més: una societat sense llei, sufocada d’alcohol, putes, sexes i brutícia. Dons … “Es de noche en el infierno”, amics. I sembla que ni la llum ni les bones maneres tenen cap interès en presentar-s’hi.

Miss Plumtree

3 comentarios:

  1. Sobre Bukowski, poco que añadir, a medida que pasan los años su peso como grande de las letras americanas se va aposentando más y más, mientras su "leyenda negra" de misógino y borracho outsider pierde fuelle. De año en año se le lee más y encuentra lectores cada vez más variados. Será por algo.

    Respecto a lo que dices de "El Malvado", resulta curioso. Sólo apuntaré un dato: no hace muchos años el escritor y guionista ponferradino, Hernán Migoya, fue prácticamente dilapidado en nuestro país por su relato "El violador" -incluido en el libro de cuentos, "Todas putas"-, en el que daba la voz protagonista de la narración a un violador. Es decir, no en tercera, sino en primera persona... Supongo que la misma clase de ciegos y anormales que piensan que convertir en ficción la voz de un violador es reconocer, por parte del autor en cuestión, que se es un violador en potencia, debe ser la misma clase mentecatos, supongo, que piensan que el escritor que "asesina" o "tortura" en la ficción es porque en el fondo es un perverso, un malnacido y alberga en su interior un alma podrida y aviesa...

    Se trata de la misma clase de ciegos y anormales para los que, si de ellos dependiera, el arte sólo debería tratar temas "Candy Candy". Suele ocurrir que muchos de estos ciegos y anormales acaban dictando tendencias y dirigiendo pensamientos desde cargos políticos, asociaciones e instituciones de la más variopinta ralea y algún que otro medio de comunicación.

    Por eso ser un artista comprometido no tiene nada que ver con dar discursitos desde la palestra o ponerse detrás de una pancarta -en este país. Ser un artista comprometido es utilizar el propio arte para denunciar y asediar y derribar a todos esos ciegos y anormales meapilas tan políticamente correctos como moralmente indecentes.

    Por eso ha habido pocos escritores tan comprometidos como Bukowski, que nunca denunció nada desde ningún altar ni se puso detrás de nunguna pancarta, que fue toda su vida un individualista acérrimo, pero que zurró bien la badana una y otra vez al cretinismo biempensante, incansable, desde su literatura.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. De acuerdo en todo, en TODO. La ñoñez es estupida, el arte, por supuesto, es otra cosa. Gracias. M.Plumtree

      Eliminar
  2. Sóc un gran fan de Bukowski, com ja deus saber, i aquest és un llibre 100% Buk. Per cert, et recomano el documental Born into This, del qual vaig parlar aquí:

    http://bourbonstreet-online.blogspot.com.es/2011/05/born-into-this.html

    Una abraçada!

    ResponderEliminar