La Máquina de Follar. Bukowski

Que dir de Bukowski?, subratllar-ne el tret més evident i acusar-lo de militar en la incorrecció política? O insultar-lo perquè ens ha tocat el voraviu moral? Som-hi, dons: Depravat, barroer. Insurrecte.
Però darrera d’això hi ha d’altres coses. No podem limitar-nos a definir Bukowski com un escriptor que ha trobat la formula explotant la grolleria. És un home que supura, si, però amb discurs.

Amb aquest mètode tant singular de blasfèmies enfilades en frases curtes i incisives com ganivets, Bukowski troba la manera de traslladar-nos l’infern que viuen els seus personatges i de resumir en molt poc espai tot un sistema social: relacions humanes, poder, fracàs, fama, grandesa i fet quotidià.

A mi se’m fa curiosa la reacció al·lèrgica que li provoca el més mínim indici de sofisticació. Busca constantment  mantenir-se a les antípodes del glamour. Em fa qüestionar si no serà malaltissa la costum que te el ser humà de sublimar els instints primaris. O es aquesta sublimació  un mecanisme psicològic massa costós per demanar-lo als Chineskis? Pobres essers, no saben disfressar el fracàs com ho fem la resta de mortals.

Bukowski es diverteix ensenyant-nos allò que fa menyspreables als homes, detalla sense rubor totes les seves vergonyes. Dic que es diverteix perquè el vehicle de comunicació que utilitza es la sorna. És irrespectuós amb la intimitat de les persones, amb la por, el sofriment o les morenes que puguin patir.

Però es que la desinhibició moral ens ha d’impedir llegir un llibre? La nostra pròpia moral ens impedeix escoltar que te a dir el desvergonyit? No. A mi em resulta interessant la seva veu. I divertida. M’agraden els irreverents, els fora dogma. Aquells qui tenen alguna cosa no autoritzada ni de moda per explicar. Aquells que no repeteixen el discurs consensuat de les classes triomfadores que determinen la moda, la moral i l’èxit. M’interessen les persones que tant agraden a Buk: “Yo siempre he admirado al villano, al fuera de la ley, al hijo de perra. No aguanto al típico chico bien afeitado, con su corbata y un buen trabajo. Me gustan los hombres desesperados, los hombres con los dientes rotos y mentes rotas y destinos rotos.”

Les trajectòries vitals de personatges com aquests fan que els relats es converteixen en anti-aventures on s’hi endevinen vides reals de persones reals, per esperpèntics que puguin semblar. Gent aniquilada per la rutina, alienada i voluntàriament exiliada de la societat.

La intenció d’aquesta ressenya no és comentar tots els contes del recull un per un, però se’m fa necessari abordar el que sens dubte es pot considerar el mes polèmic.  Un relat que fora difícil defensar davant un públic dels que confon discurs polític, ètic, literari i de justícia. El Malvado. Un home que viola una nena davant dels seus amiguets. Et deixa mut, amb un munt de sensacions per resoldre (em consta que hi ha hagut qui no l’ha pogut acabar).  No m’agradaria deixar silenciat aquest conte pel fet que recreï una monstruositat. Penso que no parlar-ne la fa més gran. Però si el destaco no es per recrear-me en la morbositat, es per com aquest relat breu il·lustra  el domini en l’escriptura de l’autor. La dificultat d’abordar aquest tema és enorme i Bukowski aconsegueix fer-ho de forma magistral. És depravat, si. Com ho es el personatge. Però no es  sàdic ni malèvol en el sentit fàcil de terme. Èticament repugnant i en canvi… en canvi sembla perillosament quotidià i inofensiu. És l’únic relat narrat en tercera persona. Aquí Bukowski es va servir d’un narrador omniscient per desvincular-se del protagonista, no en tinc cap dubte.

Tothom sap que és d’infern. De petits ens el pintaven com una amenaça horrorosa. De més gran ens el van concretar una miqueta més: una societat sense llei, sufocada d’alcohol, putes, sexes i brutícia. Dons … “Es de noche en el infierno”, amics. I sembla que ni la llum ni les bones maneres tenen cap interès en presentar-s’hi.

Miss Plumtree