Un
llangardaix amb plomes d’or presideix la nau de l’Església Vella de Mont-roig.
És allí on està instal·lat el Centre Miró, dins l’església Vella, i el tapis
del Llangardaix que la família Miró va donar al poble senyoreja a l’altar
capitanejant l’exposició. El Centre ofereix una mostra, en facsímils,
dels quadres que Miró va concebre abans de marxar cap a París, durant els
períodes que va estar-se al poble, i explora la influència que va deixar
Mont-roig en l’obra de l’artista.
Joan
Miró va sostreure la inspiració i els motius de la seva primera pintura del
poble de Mont-roig, on va fer cap als 18 anys per curar-se d’unes febres i on
des d’aleshores va passar tots els estius, en un mas propietat del seu pare.
En aquestes primeres obres hi podem veure rucs, tomateres, galls,
llangardaixos, carros, oliveres, garrofers, l’església, les ermites i els
masos del poble. I molts horts. El paisatge quotidià del Mont-roig dels
anys 20. Tot aquest ambient va cristal·litzar a La Masia (1921-1922), el famós
quadre que va comprar Hemingway i on s’hi representa la casa dels masovers del
Mas Miró. Aquests elements rurals que són protagonistes en la primera pintura
s’aniran destil·lant al llarg de l’evolució de l’artista per acabar sent
essència a l’obra de maduresa.
L’Angelina
m’explica que el seu pare, l’Eugeni Rovira, collia carabasses per les
escultures de Miró. Els pares de l’Angelina van fer de masovers del Mas Miró
durant vint anys i ella guarda els records de tots aquells estius. Cada any la
família Miró arribava a Mont-roig cap a finals de juny i s’instal·lava al mas
per tal que el mestre tingués l’entorn i el silenci necessaris per crear.
Des de ben joveneta, la filla dels masovers va ser testimoni de la
convivència amb el pintor a qui descriu com un home afable, senzill i sovint
absent. Quan li rondaven les musses. Feia vida de reclusió, s’estava amb la
gent de la finca i amb els amics mes íntims que venien a visitar-lo, però si la
inspiració el sobtava abandonava la reunió per anar a tancar-se al taller.
Recorda
moltes estones enraonant amb la Pilar, la dona de Joan Miró, mentre el Joan era
dins al seu santuari, del que no en sortia si no se’l cridava a taula. Per St.
Miquel, es donava per acabada l’estada, es preparava l’equipatge i
s’empaquetaven els quadres. Fins aquell moment no es podia entrar al taller que
estava vetat a tothom, sense excepcions. Per fi l’Angelina podia profanar el
temple i buscar els gargots i les marques que el Miró havia deixa a les parets
i pel terra. - Teresa, no m’esborri cap línia, eh! -recordava el
pintor a la masovera. Eren senyals o formes sobre les que orbitava tot un
imaginari.
La
tendència de l’artista cap al simbolisme s’observa des de les primeres composicions.
En tenim un exemple, entre molts d’altres, en les canyes de les tomateres
convertides en asteris i en estrella o en la flor de l’atzavara per representar
el canvi. Tota una iconografia que completava amb l’ús d’objectes trobats
a l’atzar. Tant la inspiració com els recursos que va utilitzar van ser sempre
físics, tel·lúrics. Miró batallava constantment per donar forma a allò
abstracte i aconseguir un univers oníric subjectat a la terra i a les formes.
No van
ser les carabasses els únics cossos que van fer cap a les seves escultures.
Soques, estris de camp, regadores, sàrries, petxines, tanques de corral. Una
deriva de la descontextualització dels objectes que proclamava Duchamp. O que
Miró fou un artista del reciclatge, en paraules de l’Angelina. El mestre
observava com a pagués es donava múltiples usos a les coses i va voler portar
aquesta dinàmica fins a l’obra d’art. La filla dels masovers diu que la
Fundació Miró té una nina seva que Miró va reformular després que els seus
germans la decapitessin.
Al
llarg dels 65 anys que la família va estiuejar a Mont-roig la finca va tenir
d’altres masovers. Com els pares de La Vaileta (1919), un retrat que
també es pot veure a la Fundació Miró. Però l’Angelina sent l’artista com algú
de casa, un concepte que va alimentar tota l’obra de Joan Miró. La
garrofa era un objecte que el feia sentir segur, per ell era el símbol de
l’origen. Quan viatjava en duia sempre una dins la maleta. No podia deixar
l’ànima volar si no es sentia arrelat a la terra. Mont-roig representa aquesta
terra, de pigment vermell i sembrada de garrofer, un arbre que clava les arrels
endins i que no perd mai la fulla.
Quan
vulguem podem seguir els passos de Miró. Observar l’entorn, arrelar a la terra,
valorar el paisatge mes immediat. I visitar el Centre Miró, a l’Església Vella
de Mont-roig, per admirar com va fer-ho un geni.
No hay comentarios:
Publicar un comentario