Vicent Andrés Estellés: el poeta de Burjassot (a la Revista Núvol)

Vicent Andrés Estellés: el poeta de Burjassot

Mercè Prunera. València.

 

/ 18.07.2013

Cometo la gosadia d’aprofitar els festejos de l’any Espriu per commemorar les grandeses d’un altre poeta.  Un altre exponent de la cultura catalana que també celebra aquest any aniversari, Vicent Andrés Estellés, el Poeta de Burjassot.

Vicent Andrés Estellés

No deu ser debades que l’any Espriu es celebrin també els vint anys de la mort  d’Estellés, per allò de que les casualitats no existeixen i de que l’univers sempre te una bona raó per fer coincidir esdeveniments rellevants. I perquè Estellés va dedicar Coral Romput (un poema en corrent de consciència estructurat en tres sobervis cants) al Mestre de Sinera i la justícia poètica convida a que se li torni el tribut. Sembla una bona manera que Espriu li cedeixi espai en el seu centenari.

Aquestes lleis universals amb voluntat pròpia van col·locar els poetes als extrems d’una mateixa corda. Estellés en un, Espriu a l’altre. Dos artesans de la paraula en català dient versos sobre el que més estimen. L’un a València, l’altre al principat. L’un fill de forner, l’altre de notari.

Estellés va quedar a l’extrem inferior, al que rarament arriba la glòria i per això els homenatges que se li retran enguany seran molt més discrets, adients als poetes que han de treballar d’ordenança o de forner per poder subsistir. Va néixer el 1924 a Burjassot i la mort el va acompanyar des de sempre. Un avi mort a trets, un oncle tuberculós. Una filleta de mesos.  La mort, la guerra i les desgràcies, les coses dels pobres. Podeu escoltar  l’Ovidi Montllor recitant un fragment del tercer cant de Corall Romput aquí:
http://www.goear.com/listen/ad4e492/corall-romput-petit-fragment-ovidi-motllor

Serà la seva gent, el poble, la que li farà els honors de la mateixa manera que ell va fer-los poesia.  Per tornar-li el favor d’haver glosat les seves passions quotidianes.  Vicent, com li diuen els  veïns, no tenia el vers refinat, no era poeta d’elits. Ell mirava els triomfadors i constatava amb estupor com a  “les cases com cal” no hi passava mai res. No hi havia crits i ni plors ni rialles.  Tornava la mirada cap al que tenia interès i escrivia la cosa domèstica sense abandonar mai el llenguatge del poble: clar, feréstec, senzill i groller quan convé.

Hi ha poetes que quan es disposen a escriure

posen damunt la taula el cendrer, les tisores,

el tinter, el secant i moltes coses més.

Calculen les distàncies des del cap al paper.

Discretament assagen poc després el posat.

Darrerament escriuen i escriuen coses pulcres,

potser renaixentistes, perfectament inútils,

sense les quals els hòmens treballen, anem, moren.

(Coral Romput, Primer Cant)

No buscava elevades inspiracions, va fer bonica l’animalitat, el costat salvatge de l’home i de la dona, va despullar de refinament la passió i va elevar el plaer dels sentits a la poesia: cardar, menjar, estimar. I la mort, la mort com aquella cosa física, enorme y física, que et pren el que mes estimes i et deixa pler d’amor i de ràbia. La mort que sempre es allí, entre la vida.

Era poeta d’horta, de la terra, de veïnat, de persones que paupen la vida i s’hi rebolquen per assaborir-la.  S’abandonava igual al plaer el pimentó torrat com al tacte d’unes bones cuixes.

[I]

res no m’agrada tant

com enramar-me d’oli cru

el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,

mes no massa torrat, que el desgracia,

sinó amb aquella carn mollar que té

en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,

l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal

i suque molt de pa,

com fan els pobres,

en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic

del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,

agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,

eucarísticament,

me’l mire en l’aire.

de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.

(Horacianes)

Per això veig un Casasses inspirat en Estellés quan escriu L’amor es Deu en Barca, quan diu que l’amor és pa amb formatge, que l’amor és caure al toll i que la vida és un naufragi. Veig la influència sobre tot el que li sento cantar a Miquel Gil, amb tota la sonoritat i les erres del parlar valencià, acompanyant-se de música mediterrània per bressar la pena del qui escriu. I del qui canta.

Miquel Gil canta L’Amor es Déu en barca d’Enric Casasses:

La poesia és feta per ser dita. I el rapsode per excel·lència d’Estelles va ser Ovidi Motllor, un altre referent de les lletres catalanes que els de l’extrem noble de la corda han oblidat. Un pecat, perquè les cultures només donen un Ovidi de tant en tant.

Ovidi recitava els versos de Vicent amb una precisió emotiva impressionant (es a ell a qui sentiu  en els àudios d’aquest article):  alt, tendre, desesperançat, excitat, pobre, perdut, ofegat i obscè. N’ha quedat, entre d’altres,  un document bellíssim en el muntatge que de Coral Romput va fer juntament amb Toti Soler.

Estellés va patir molt, era un home apassionat. I per alliberar-se de la intensitat amb què sentia les coses va fer versos i més versos. D’amor i sexe a Isabel, la seva dona, als pobres, la seva gent, a València, la seva terra i a la mediterrània, la seva cultura i el seu mar.

Els amants:

El sexe, les rialles, el menjar. La vida i la mort.  Les ganes de viure i de plorar són mes intenses des que el Poeta de Burjassot les ha cantades.

“I desprès de tot la mort, quina sort, coll de figa i morro tord”

El 27 de març de 1993 morí Vicent Andrés Estellés, el fill de forner que feia versos. Des de llavors jo no he fet més que enyorar l’alè de la seva emoció en les nostres lletres i avui trio Estellés pel desig i el respecte que li despertava Isabel, perquè tracta la mort i l’amor amb la mateixa fúria, perquè veia en les ones “un mar de mamelletes ràpides”  i perquè va ajuntar les paraules ‘sostenidors’ i ‘Hamlet’ en un mateix cant.

ACTES:

Durant tot l’any es faran lectures de l’obra del poeta per tota la geografia Valenciana. Informeu-vos de la programació del actes que es van organitzant a la Pàgina del Facebook de la Fundació Vicent Andrés Estellés

L’exposició Vicent Andrés Estellés, Cronista de records i d’esperances al  Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana (avinguda dels Germans Bou, núm. 28) fins al mes de setembre, moment en que es traslladarà al poble de Benimodo i serà ampliada amb objectes cedits per les gents de Benidomo, Burjassot i Benicarló.