
Però darrera d’això hi ha d’altres coses. No podem limitar-nos a definir Bukowski com un escriptor que ha trobat la formula explotant la grolleria. És un home que supura, si, però amb discurs.
Amb aquest mètode tant singular de
blasfèmies enfilades en frases curtes i incisives com ganivets, Bukowski troba
la manera de traslladar-nos l’infern que viuen els seus personatges i de
resumir en molt poc espai tot un sistema social: relacions humanes, poder,
fracàs, fama, grandesa i fet quotidià.
A mi se’m fa curiosa la reacció
al·lèrgica que li provoca el més mínim indici de sofisticació. Busca
constantment mantenir-se a les antípodes
del glamour. Em fa qüestionar si no serà malaltissa la costum que te el ser
humà de sublimar els instints primaris. O es aquesta sublimació un mecanisme psicològic massa costós per
demanar-lo als Chineskis? Pobres essers, no saben disfressar el fracàs com ho
fem la resta de mortals.
Bukowski es diverteix ensenyant-nos
allò que fa menyspreables als homes, detalla sense rubor totes les seves vergonyes.
Dic que es diverteix perquè el vehicle de comunicació que utilitza es la sorna.
És irrespectuós amb la intimitat de les persones, amb la por, el sofriment o
les morenes que puguin patir.
Però es que la desinhibició moral ens
ha d’impedir llegir un llibre? La nostra pròpia moral ens impedeix escoltar que
te a dir el desvergonyit? No. A mi em resulta interessant la seva veu. I
divertida. M’agraden els irreverents, els fora dogma. Aquells qui tenen alguna
cosa no autoritzada ni de moda per explicar. Aquells que no repeteixen el
discurs consensuat de les classes triomfadores que determinen la moda, la moral
i l’èxit. M’interessen les persones que tant agraden a Buk: “Yo siempre he
admirado al villano, al fuera de la ley, al hijo de perra. No aguanto al típico
chico bien afeitado, con su corbata y un buen trabajo. Me gustan los hombres
desesperados, los hombres con los dientes rotos y mentes rotas y destinos
rotos.”
Les trajectòries vitals de personatges
com aquests fan que els relats es converteixen en anti-aventures on s’hi
endevinen vides reals de persones reals, per esperpèntics que puguin semblar.
Gent aniquilada per la rutina, alienada i voluntàriament exiliada de la
societat.
La intenció d’aquesta ressenya no és
comentar tots els contes del recull un per un, però se’m fa necessari abordar
el que sens dubte es pot considerar el mes polèmic. Un relat que fora difícil defensar davant un
públic dels que confon discurs polític, ètic, literari i de justícia. El
Malvado. Un home que viola una nena davant dels seus amiguets. Et deixa
mut, amb un munt de sensacions per resoldre (em consta que hi ha hagut qui no
l’ha pogut acabar). No m’agradaria
deixar silenciat aquest conte pel fet que recreï una monstruositat. Penso que
no parlar-ne la fa més gran. Però si el destaco no es per recrear-me en la
morbositat, es per com aquest relat breu il·lustra el domini en l’escriptura de l’autor. La
dificultat d’abordar aquest tema és enorme i Bukowski aconsegueix fer-ho de
forma magistral. És depravat, si. Com ho es el personatge. Però no es sàdic ni malèvol en el sentit fàcil de terme.
Èticament repugnant i en canvi… en canvi sembla perillosament quotidià i
inofensiu. És l’únic relat narrat en tercera persona. Aquí Bukowski es va
servir d’un narrador omniscient per desvincular-se del protagonista, no en tinc
cap dubte.
Tothom sap que és d’infern. De petits
ens el pintaven com una amenaça horrorosa. De més gran ens el van concretar una
miqueta més: una societat sense llei, sufocada d’alcohol, putes, sexes i
brutícia. Dons … “Es de noche en el infierno”, amics. I sembla que ni la
llum ni les bones maneres tenen cap interès en presentar-s’hi.
Miss
Plumtree