S’han imprès
cinc edicions de Si Beethoven pogués escoltar-me (Ara
Llibres), el llibre de Ramon Gener, el presentador d’Opera
en Texans, aquell programa del que ja va sorprendre l’èxit de públic
tractant la temàtica que tractava: l’òpera. Un gènere que despatxaríem dient
que és minoritari. Aquest interès sobtat per la musica clàssica em va fer venir
curiositat i vaig abordar la lectura del llibre buscant què hi havia darrera
l’etiqueta d’escriptor mediàtic. I em va estranyar trobar-hi un home. No és
habitual. Un home sincer i apassionat.
La importància de ser Frank
Wilde es un dels molts escriptors (Nabokov, Baudelaire, Goethe,
Lorca, Rilke ) que Ramon Gener cita al llibre. Ho fa per compartir les
sensacions que en el mateix Gener iniciat provocava la desmesura de la música
de Wagner: els atabalava. Però el que de veritat l’apropa a Wilde es allò sobre
el que versava la cèlebre obra de l’esteta: La importància de ser Frank.
Haureu
vist representar el sainet en algun teatre, o l’heu llegit, no n’haureu sentit
a parlar. Com també haureu sentit dir que per fer un bon llibre no s’ha de
parlar d’un mateix. Que les dèries de l’escriptor no s’han de veure, que s’ha
d’atacar quelcom mes gran. Per això els escriptors s’amaguen al recer de
la ficció o de les idees. Com si l’autoconeixement no apuntés allò universal.
Però deixem-nos estar de sentències, la sinceritat no està de moda, no ho
ha estat mai. Al 1895 Wilde parodiava la hipocresia social fent caure les dames
rendides als peus d’un fulano que es feia dir Frank i que no era
altra cosa que un farsant. L’enganyifa, com sol passar, es descobria i el tal
Frank acabava entenent que a l’hora de tractar amb persones es de monumental
importància “ser” franc.
Ramon
Gener devia conèixer des d’un bon principi les bondats de la sinceritat i a
l’hora de posar-se a escriure, fent cas omís del reparo intel·lectual, va
decidir fer-ho sobre la seva experiència. Si
Beethoven pogués escoltar-me es la vida de l’autor contada a través de
les coses que l’entusiasmen. L’art, la literatura, la gent, el cinema, la
superació personal, totes lligades amb el fil de la música. Les històries amb
les que ens obsequia podrien fins i tot ser inventades i la substància del
llibre continuaria sent genuïna. Convenç perquè comparteix amb el lector les
seves raons de viure, demostrant que també en l’artifici literari l’important
és ser franc.
Hi ha
un altre valor que Gener tampoc passa per alt: els detalls. Es dels que creu
que només es necessiten detalls per posar-se a escriure. En això si que
es mostra d’acord amb els mestres. I ho compleix devotament. Els busca,
els troba i els col·loca de forma profusa al llarg de tots els capítols. El cor
de Chopin conservat en brandi, aquell Trovadore acabat
en un gall, els coixins de les operes de Wagner… Ens conta anècdotes de músics
cèlebres i s’esplaia amb Beethoven, pal de paller de l’escriptor i al quan
rendeix homenatge des del títol. I com que parlar amb veu pròpia no
es prou il·lustrat també omple el text de cites.
En
definitiva, connectant frases i anècdotes d’altri amb la experiència pròpia va
sargint el seu relat vital i ens ensenya totes les seves filies. Les curiositats
fan vibrar la història i amb les cites li dóna calat. Així fa labor
aquest baríton singular, un músic que sobretot o transversalment es contador
d’històries. Ho sabran els que hagin vist Opera
en Texans i els
oients de Versió RAC1, on
col·labora.
Un altre element
Hi ha
un altre element, el cinquè concretament, que fa que Si Beethoven pogués escoltar-me funcioni.
I és que a l’autor no li fa cap vergonya el mostrar-se apassionat. És més
comú sentir-se exposat davant les coses que tan ens agraden, com si fossin una
debilitat. Ben al contrari, Ken Robinson (l’expert britànic expert en
desenvolupament humà que pretén revolucionar sistemes educatius) les veu com la
nostra fortalesa.
Robinson defensa que quan cultivem allò que ens estimula posem
en marxa el talent i entrem en el nostre element. Aquell lloc on la
intel·ligència que ens és pròpia s’expandeix impulsada per la força
creativa. Alguna cosa així com entrar en un estat on una potència bestial ens
arrossega i ens fa brillar. Un criteri científic que té molt d’inspiració
poètica. Aquest element imparable podria molt ben ser la passió, perquè qui pot
negar que la passió es una força de la naturalesa? La cinquena.
La
passió és el que ens fa viure intensament. El que tothom busca però al que
tothom tem, d’aquí el pudor suposo. Les probabilitats de trobar-la no es
redueixen a la fortuna del naixement, quedeunidó, o a la
moda del temps que et toca viure, que també. Aquesta teoria que té com a
focus l’individu i es centra en l’essència i els talents personals deixa una
gran mesura de fortuna a les nostres mans.
Ramon Gener l’ha aprofitada tota lliurant-se a tot allò que
l’emociona i convertint-se en un home apassionat i sincer. A tothom agrada la
gent que es regala i a tots aquells que encara no hem trobat la quintaessència
un mica d’entusiasme ens va molt rebé.
No hay comentarios:
Publicar un comentario