Història d'Espanya segons San Juan

(per verure l'article publicat al diari reusdigital cliqueu aquí)

Alberto San Juan puja a l’escenari (el dijous passat al del Bartrina) per explicar la història que li ha tocat viure. El monòleg duu el nom d’Autoretrato de un joven capitalista español, i resulta ser la crònica política d’Espanya des del 1968, any en que San Juan va néixer, fins avui.

No fa un discurs a l’ús sinó una lectura activa dels fets polítics que han determinat la deriva d’Espanya connectant-los amb alguna que altra anècdotapseudo personal. Ve a dir que per conèixer quina ha estat la veritat històrica d’aquest país s’ha d’invertir ganes i hores en buscar i concloure  qui s’ha beneficiat del fets. Perquè entre secrets d’estat, pactes de silenci i d’altres boleros no hi ha hagut mai manera de treure’n l’entrellat.

Perquè els aliats no van fer caure el regim de Franco com van fer amb la resta de feixismes europeus? Com es que Suárez de cop decideix dimitir? Qui va treure redit polític del 23F? Poc a poc va col·locant fets aparentment aïllats (aparició del socialisme, entrada a l’Otan, no reconeixement de les víctimes de Franco, cementeris nuclears,…) en relació de causa-efecte. I van sortint les conspiracions i passades de rosari protagonitzades pels poders fàctics de l’època que va anar de la dicta(dura) a la (demo)cràcia.

Al final queda un retrat galdós de l’evolució d’Espanya, un viatge des de la Transició al de sempre. Presidents, reis, generals i d’altres portentos s’han encarregat de conduir la grande i libreal desastre emparats per una Constitució (segons com) intocable que ens reconeix tots els drets però no que puguem realitzar-los.

El monòleg reserva paraules rotundes per ministres de pacotilla i d’educació, i denuncia que la producció d’ignorància i de por son aquí la única estratègia d’estat. I pel poble mea culpa. En la nostra candidesa de ciutadans confiats (o ingenus, o domesticats) hem anat cedint sobirania a la Unió Europea que ni és europea (en tot cas troika) ni està unida, ni és molt menys popular.

Ara que ja ens hem tret tots la careta i les coses es tornen a dir pel seu nom, la dreta és la dreta, la població un mal que s’ha de suportar i la Unió Europea no es molesta en presentar-se com una confederació de pobles sinó com un ens fiduciari en comissió d’elits. El món ja fa molt temps que està repartit, concretament des de sempre.

Acaba el soliloqui apel·lant a l’esperança en la llei de vida: el naixement de cosa nova que ha d’enterrar les formes casposes i una oligarquia obsoleta. I citant un poeta que per naixement coneixia molt bé les costures político-econòmiques d’aquest país: Jaime Gil de Biedma. Paradoxal manera de d’acabar bé, doncs. El primer que va desterrar Gil de Biedma del seu poemari va ser l’esperança, però malgrat la seva casta i el seu pessimisme va tenir els ideals sempre clars:

"... Pido que España expulse a esos demonios

Que la pobreza suba hasta el gobierno

Que sea el hombre el dueño de su historia”

Volem Trapezi !

(per veure l'article publicat al reusdigital cliqueu aquí)

Sona un tambor, cau unes gotes, arrenca el Trapezi amb la plaça d’Anton Borrell plena d’expectatives. Amenaça el temps i les situacions econòmiques adverses.

Hem començat sense acte inaugural, aprofitant la figura emblemàtica del Cabaret i col·locant-lo una mica més d’hora per donar el tret de sortida. El Trapezi, la Fira del Circ de Catalunya no s’ha pogut permetre un inici solemne l’any del seu 18è aniversari. S’ha reservat l’espai del Mercadal per un dels espectacles del programa i hem anat tots fins al parc de Sant Jordi a donar la benvinguda al festival. Els espectadors també hem hagut de fer números perquè un 40% de les funcions han estat pagant. Anàvem avisats.

L’any passat ja es va apuntar la tendència. La de cobrar al públic i la de rebaixar tant l’alçada dels trapezis com la dels espectacles. Es va posar en circulació el concepte del working progress per convertir el procés creatiu en show i vendre números a mig fer sota l’etiqueta de Circ Emergent. Però no xafem la guitarra, tot sigui pel futur del Trapezi. A més a més, si alguna cosa posa de manifest aquest festival és la voluntat que posa el públic en il·lusionar-se. No s’ha respirat l'eufòria d’altres certàmens perquè la graella o estava folgada o s’encavallava i no hi ha hagut corredisses per poder encadenar un numero rere l’altre. Però hi havia ganes de circ.

Així que ens hem llençat al carrer a badar. I un Funàmbul amb uns aires de desgraciat que multiplicaven les probabilitats del desastre ens ha fet patir i xisclar. Quatre nois a la Face Nordhan trepat l’un damunt de l’altre demostrant que entre el patiment i el consol no hi ha frontera. Un noi que ha aparegut amb un tronc Pelat com que anava tot sol s’ha servit  dels espectadors per muntar el número, i ens ha donant una lliçó de confiança, de complicitat i de com controlar l’espai escènic.

Com Marée Basse que parlen de la convivència de dos borratxos sense dir una paraula, servint-se del llenguatge corporal elemental i fan avançar la història sobre la màxima que si alguna cosa pot anar malament, anirà pitjor. Els francesos tenien la seva carpa de miniatura a petar perquè en aquest festival la dinàmica es per boca-orella. I ens em fet un fart de riure amb la proposta carrinclona del Cabaret Elegance. Però per aclamació popular el número estrella d’aquest certamen ha estat Heian, un espectaclemolt ben traçat, rodó, delicat i elegant. També hem tingut experiències d’explicació mes difícil, com alguna proposta contemporània per la qual seguint els estàndards de l’època ens van cobrar uns bons euros i no hem entès ben bé perquè.

Com a novetat aquest any hem estat més amples a l’hora del Cabaret, que ha canviat d’ubicació renunciant al romanticisme de La Palma a canvi d’aforament i de mobilitat. Molt mes còmode, no ens ha calgut seure al terra. Coses de l’aburgesament. I tot i que ens han escurçat, buidat i escapçat el festival, com que no s’ha decidit a ploure, el Mercadal sobreeixia acompanyant als set acròbates que en baixaven la persiana.

Que voleu, som herència de Roma. I honrosos defensors de la màxima juliana:

Volem pa, volem circ. Volem Trapezi!

Reus, mercat d'artistes

 

(per veure l'article publicat al diari reusdigital cliqueu aquí)

La faràndula de Tarragona està de fira. Aquesta setmana ha començat la Mostra de Teatre Jove i fins al 25 de juny les 13 companyies amateurs que hi participen oferiran tant obres de creació pròpia com de dramaturgs amb solera. En aquest enllaç hi podeu consultar el programa.

Hi ha grups que tot i ser aficionats s'han fet un nom i tenen parròquia que no falta a la cita anual. N'hi ha d'altres que són de nova fornada. I n'hi ha que venen de Reus, com per exemple, Scenicum Cia. Totes les companyies comparteixen la il·lusió de tenir públic i la condició d'estar fetes d'artistes que amb moltes ganes i sense recursos (això es sense un duro) es treballen durant l'any una obra per exhibir-la a platea. 

El Metropol posa a disposició el Teatre i la regidoria de Joventut de l'Ajuntament de Tarragona organitza cada any un certamen (aquest any n'és el 21è) que anima els cercles 'teatrerus' i apropa la gent al teatre. Una iniciativa per fer caliu: Tarragona omple durant dos mesos la cartellera de la Rambla i fa que sigui possible l'acte d'interpretar. Perquè això funciona igual que en el cas de les lletres: així com un no es pot dir escriptor si no el llegeixen, un actor no es actor sense cleca.

És just el que convindria als actors de Reus, tant als amateurs, com als semi-professionals i fins tot a les figures consolidades:  cleca, gent, espectadors i fòrum on exhibir el seu mostrari d'iniciatives. Perquè tal i com estan els 'bolos' (això es que no es paguen) fins i tot les estrelles de cine han d'estar ben constel·lades per poder fer caixa.

Reus sempre ha tingut costum d'interpretar. S'hi fan tallers de teatre en la majoria de centres culturals i els alumnes es van agrupant en companyies amateurs que treballen amb ofici els seus espectacles. Hi ha els Scenium Cia que tornen a presentar obra a la Mostra de Tarragona, Les Artistes Locals, La Gata Borda, Llop's Teatre, els Tebac, la Companyia del Bravium, la de l'Orfeó Reusenc, cadascú buscant llocs, maneres i temps per actuar. 

No és ara moment de detalls, només cal dir que la cosa ve de lluny i que té l'origen en un descobriment popular: el dia en que la gent va veure les virtuts d'amagar-se  sota un barret i una capa i l'avantatge de retar les vergonyes pujant damunt l'escenari. Quan n'hi ha.

Tenim una gentada entre bambalines que necessita sortir a escena perquè se la conegui més enllà del propi cercle que l'alimenta. Falta gala i ocasions de posar en comú tota la feina, tenint en compte la quantitat de propostes que es donen a la capital del Baix Camp i que de la faràndula local se n'han destacat figures que alimenten des de la escena teatral mes consagrada (Lluis Pascual) fins a l'ànima dels culebrots catalans (David Bagés) passant per Buenafuente i tot el que seu Terrat ha posat en òrbita.

Reus és un mercat d'artistes. I el que fa falta es una fira per donar a conèixer el producte local. Aquí que sabem vendre tant i que entre d'altres fem fires de mascotes, de vi, d'entitats i de pintxos no hauríem de descuidar-nos que els actors també necessiten aparador. Pensem que Tarragona en fomenta la visibilitat a la seva 'city', igual aquesta visió ens estimula. Per allò de la rivalitat ancestral que ens anima i que la competència, diuen, és pilar d'economia.

Quan Reus tingui una fira que posi a la galeria tots els artistes de la ciutat, la sumarem al Trapezi, al COS i al Festival de Curtmetratges per aconseguir la categoria de Ciutat de les Arts Escèniques. I ja que tant l'aiguardent com la capital britànica han perdut pistonada, podríem aprofitar per canviar la ressenya històrica de la localitat per la de Reus, París i Hollywood.

Viatges i Flors de Mercè Rodoreda

(per veure l'article publicat a la Revista Núvol cliqueu aquí)

Mercè Rodoreda va morir un 13 d’abril, en plena primavera. Ens deixava un llegat literari de referència internacional i un jardí esclatat de flors a la casa de Romanyà. La casa on l’escriptora va culminar Mirall trencat, on va concebreViatges i flors, premi Serra d’Or de 1980, i on va decidir passar els darrers anys de vida entregada a les seves flors.

Viatges i flors és literatura de primer ordre, com tot el que va escriure Mercè, però haver de competir amb obres majúscules com La Plaça del Diamant ha relegat la peça a un lloc discret i immerescut. En aquesta obra de maduresa Rodoreda es permet recrear la seva passió per les flors i aprofita per allunyar-se de la narrativa realista que l’havia definit sempre, fent un recorregut per uns pobles enigmàtics a l’estil de les ciutats d’Italo Calvino. El resultat és un recull de peces breus sota els subtítols “Flors de debò” i “Viatges a uns quants pobles” que demostren la resiliència de les flors i les emocions enterrades que habiten sota qualsevol cosa.

A “Flors de debò”  hi descobrirem un gènere rar, uns textos molt breus que a mig camí entre el poema narratiu i el conte expliquen les característiques i la vida singular de les flors, més intensa del que es podria esperar d’uns éssers immòbils que viuen clavats a terra.  

“Flor Vermella”

Està clavada a la branca: sense coll. Encesa d’un vermell dolorós, quan l’aire s’atura i la bufa, la vora dels pètals tremola. I a la nit, quan l’herba és freda i les serps beuen llet, a cada pètal tibant li surt una gota de sang negra: plana i dura com les llavors de la síndria. Humida. És la malura. Val més no tocar-la. La malura crema la flor i a la malura la podreix un xàfec. Les lluernes, que són sàvies, encenen el fanalet. I miren.

Són flors inventades, d’una naturalesa tan impensable com exuberant. Hi trobarem flors que es passen el dia rient, d’altres que fan olor de sang o les que s’obren en passar perquè les miris. Des de flors boges que s’abracen a les cames dels homes fins al Flor Cavaller, masculina, un flor que fa guàrdia i toca la trompeta del seu pistil per avisar les altres flors que el vent arriba.

I coneixerem la Flor Negra per a qui “set pous i set nits de les mes llargues” es van haver d’ajuntar i a qui “mil formigues van donar la vida perquè tingués el seu color i la seva mena de vernissat”.

És la Rodoreda lírica.

El narrador de “Viatges a uns quants pobles” ens portarà per uns llocs idíl·lics, empeltats d’una fantasia trista i preciosa alhora.  També són imaginats però són pobles com els d’abans, dels de cases baixes, carrerons,  places i taverna, amb porxat i hostal. Amb un riu seguit de xops i la natura a tocar.  Allí on viuen homes i dones que accepten el destí sense esperança però amb una noblesa d’ànima que els fa transcendir.

Són, altre cop, peces molt breus on des d’un imaginari irreal i sota l’atmosfera del conte clàssic s’expliquen les penúries que va portar la guerra: viudes, fam, pena i mort.

“El poble dels formatges explicat per la dona encapollada” (fragment)

Les vaques fan llet una vegada al mes. Fan. Vull dir, fan. No les muny ningú… Quan els sembla que la llet ja es prou espessa de tant en tant deixen caure un raig de cada teta, un raig espès que va fent una coca al terra… Quan la coca ja està feta s’omple de cucs; mes blancs que el ventre de les vaques… Són cucs formatgers. Només deixen la closca: rossa i bruna. La gent del poble, és clar, es mor de gana, i si vol menjar ha de menjar herba a punta de dia.

Semblen contes de fades sense fades, com històries per a nens que només podran llegir de grans perquè el llenguatge en Rodoreda és sempre senzill però la seva ficció és descarnada.

Al poble dels morts, els morts es passegen durant els solsticis,  al de les rates ben criades els rosegadors es mengen les cases de tant desesperades de gana com estan i al de les dones abandonades les dones es comporten com cucs de seda, s’alimenten de fulles i viuen dins un capoll.

I malgrat aquest horror el contes encara guarden un punt de candidesa volent rescatar la innocència que les penúries de la guerra havien robat al món. Això sí, sense princeses ni finals feliços.

“Viatge al poble dels guerrers” (fragment)

Em vaig haver d’arraconar de pressa perquè venien contra mi potser un miler de cavalls amb soldats al damunt armats amb llances…

Sempre fan el mateix. Van i vénen dues vegades al dia: matí i tarda. Viuen en tendes de campanya una mica lluny d’aquí, en un plantat d’oliveres. No fan cap mal: fan de soldat per inspirar respecte i tothom els tem això que ells només galopen i trompetegen. Les seves dones els esperen més enllà de les oliveres, totes joves…

Als viatges també hi surten flors, amagades per entre les històries. Ara margarides nanes, ara mimoses, acàcies, fonoll i roses grogues, blaves o negres.

Mercè Rodoreda sempre s’envoltava de flors, les plantava al jardí, les regava, les podava, les cuidava i les posava a la ficció. No podia ser altra cosa venint d’una dona que als 72 anys reconeixia, encara amb rubor, haver robat de xiqueta un crisantem a la veïna perquè no podia estar-se de tenir la flor més bonica que havia vist mai.

La mort es va endur la Mercè a mitjan abril, deia. O potser va ser ella qui va voler deixar el món quan encara estava en flor.

Miss Plumtree

MONT(SS)ERRAT o La molt lamentable història del Pare Montiel

(per veure l'article publicat al diari reusdigital cliqueu aqui)

Aprofiteu els últims dies de funció, Marc Chornet ha tret el Pare Montiel de la reclusió de l’Abadia de Montserrat i l’ha dut  a la Sala Atrium perquè ens expliqui la història de la seva vida i de la seva particular malaltia d’empatitis múltiple. 

  

Hi serà fins el proper diumenge 13 d’Abril encarnat en l’actor Carles Bigorra que aprofitarà aquesta malaltia fictícia per posar-se en la pell dels tretze personatges del repertori. Entre d’altres un escolanet, l’ Eduard Punset, un poeta colombià conegut a les missions o la Moreneta. Personatges pels que Betch Escudé, la dramaturga del projecte,  ha construït una narració rica en detalls que connecten el passat i el present perquè dialoguin a través de la història.

Es una aposta ben actual que fa protagonista un personatge del segle passat, un insubmís dins una institució eclesiàstica, jeràrquica per excel·lència, a qui li va tocar viure uns anys especialment despòtics, els dels feixismes. El pare Montiel es un exemple de la importància de tenir criteri propi per mantenir la dignitat alta i lliure. Li es ben necessari el peu ferm per anar sortejant les autoritats de l’època: Franco, Himmler o el mateix Abat de Montserrat, el màxim govern del seu negociat. Cadascú pot traçar els paral·lelismes que posen de moda la història del pare benedictí.

També es una obra arriscada. Per creativa. El muntatge es una combinació intel•ligent d’audiovisuals i teatre gestual gràcies al qual un únic actor, en un virtuós joc malabar,  interpreta tots els protagonistes dialogant amb ell mateix des del directe de l’escenari amb el diferit de les projeccions. 

Cada personatge resulta un símbol en el que ens hi reconeixem  i que ens torna la imatge de la nostra cultura, de la mateixa manera que les neurones mirall retornen al Pare Montiel l’ànima de totes les persones amb les que es  creua.

Com espectadors empatitzem amb els personatges d’ Escudé, agraïm l’actuació de Bigorra, gaudim de la proposta de Chornet i només ens sap greu no poder prendre la Moreneta cap a casa.

Miss Plumtree

FEC 2014. Una setmana molt curta

(per veure l'article publicat a la Revista Núvol cliqueu aquí)

El dissabte es va clausurar a Reus una nova edició del FEC, un espai on s`hi acumulen tot de petites peces cinematogràfiques que no fan del tot un tot, però si un festival ric i divers que ens apropa el cine en format breu que s’elabora arreu d’Europa.  Una bona mostra que dona una idea del moment dolç que viu la producció del curtmetratge a pesar de la falta de recursos o potser perquè quan aquets minven tot s’escurça. Les pel·lícules també. En qualsevol cas es un festival que s’adiu molt als nostres temps, al temps de les piulades i dels acrònims. A l’era del picoteo.

I de dimecres a dissabte vam poder picar molt, entre el contingut de Panorames, les Retrospectives, la Sessió a Concurs i els Microfilms vam veure tota mena d’estils i d’enfocs, però se’ns va fer molt curt. Van passar tot d’històries i van passar totes molt ràpid. El que vol dir que la major part de totes les cintes que es van projectar acabaran oblidades. No estem fets per guardar records sinó per triturar-los i abocar-los al magma de la inconsciència, on quedaran en forma de rumor, pàlpit, il·lusió, aroma o malestar.

Le Premiere Pas

Queda dons saber que recordarem d’aquesta setmana tant intensa i curta. El diàleg, mes que notable, de Sexo Explicito o una excentricitat com Metube, una recreació de Carmen des de  l’altre armari del surrealisme que  porta el concepte de vídeo youtube al cine?  Perquè oblidem mes que altra cosa si no, no podríem deglutir tota la informació que se’ns ofereix en un dia ni les 70 peces exhibides en un festival que no arriba a la setmana.   Hem d’escollir entre mantenir el regust que queda quan se’ns trenca la il·lusió a la boca, la sensació que ens deixa Le Premiere Pas, o  retenir Partouze, un film sobri, en blanc i negre que posa el focus en l’angoixa de les relacions intimes i que podia haver filmat Bergman, si el geni d’Uppsala no hagués tingut el sentit de l’humor extirpat.

Metube: August sings Carmen "Habanera"

Tant difícil es recordar que la gent es fotografia o es tatua per retenir a la superfície la cosa viscuda. Però de repent una paraula, una música, una escena, ens impacta prou com per quedar gravada a la memòria. No sabem explicar  perquè però hi ha detalls que  per temps i històries que li passin per sobre ja no es tornen a esborrar.  Com el soroll comprimit d’una eina de bricolatge a The Mass of Men. On les paraules de la funcionaria es claven en un desocupat i els claus de l’assaltant a la funcionaria i el conjunt de la història a l’espectador, convidat a veure des de la butaca com explota la violència sorda que suporta la  nostra societat. Deixa ferida.

D’altres projeccions han deixat impressions líriques o terribles i n’hi ha que han aportat idees molt fresques per explicar el que ja es sabut. Com Welkome que narra l’absurd burocràtic a l’alçada de com ho va fer Kafka o Rekonstruktion que recorda com es d’important el punt de vista d’una càmera per fer interessant una història.

Welkome

Fins aquí els títols als que la meva memòria ha decidit commutar la pena i rescatar del forat fosc. Per part seva el jurat, en aquesta 16a. edició, va indultar les següents peces:

37º4S d’Adriano Valerio (1r Premi al millor curtmetratge)

The Mass of Men de Gabriel Gauchet (2on Premi al millor curtmetratge)

La Fugue de Jean-Bernard Marlin (3r Premi al millor curtmetratge)

37º4S d’Adriano Valerio (Premi Bigas Luna a la millor història)

Mr. Strógoff (1r Premi al millor Microfilm)

Croquetas (2on Premi al millor Microfilm)

I el públic va guardonar amb el seu premi Claudiu & the Fish d’Andrei Tanasse.

La setmana passada va ser molt curta, com totes les coses que passen de gust, i entre tots hem fet el possible per buscar el motiu que ens ha de fer recordar algun curt concret,  com els valencians rescaten cada any un ninot de la cremada.

Cadascuna d’aquestes petites peces te  alguna cosa que la pot salvar del foc: un punt de vista, una gallina, una frase, un vagó de tren, un clau.  O algun premi.

37º 4S (trailer)

Miss Plumtree

Pàgina del Festival

Los Coen, dos hermanos a propósito del fracaso

A propósito de Llewyn Davis, la última película de los Hermanos Coen, nos acerca a la vida del nominado en el título, un cantante de folk y artista excepcional de profesión fracasado.

A propósito de Llewyn Davis (trailer)

Digamos que Ethan y Joel no hallan motivos en este mundo para tanta alegría desmedida y prefieren desbordarse ante la experiencia del fracaso. Por eso igual que hay quien filma el robo impecable o el asesinato perfecto ellos se han especializado en demostrar la conquista de la derrota.  Maridos despechados que no alcanzan ni a corregir ni a vengar su insatisfacción conyugal (Fargo, El hombre que nunca estuvo allí, Un tipo serio), asesinatos sin muerto (Blood simple) o muchos secuestradores para ningún rehén (El Gran Lebowski), toda su filmografía se encarga de narrar la aventura imposible. Sea ejercer de asesino, escribir una historia, cuidar de un gato o retener a tu adorada mujer. Sus historias nacen de errores y crecen en una confusa mezcla de despropósito y mala suerte.

Ulysses Everett McGill

A ningún amante de la épica se le hubiera ocurrido convertir a Ulysses, el carismático héroe clásico, en un villano. A los Coen si. En O Brother lo vistieron de presidiario y lo embarcaron en la Odisea de volver junto a una Penélope que lo repudia. En el caso que nos ocupa, la historia de Llewyn Davis, la intención no es la de  recrear al antihéroe que ha de contraponer a los valores de coraje i virtud los de los simple hombre corriente, si no de mostrarnos el espíritu de un perdedor auténtico.

En este sentido Llewyn se halla muy próximo a Barton Fink, otro artista incomprendido que a pesar de sentirse llamado a ofrecer arte mayúsculo se ve relegado a escribir un guion al uso para una película mediocre. Dos artistas sin posibilidad de desplegar su arte. De hecho Llewyn podría haber sido una de las creaciones que el dramaturgo Fink esperaba dar al mundo, pero esto hubiera supuesto el triunfo de Barton, colofón  impensable para una criatura de los Coen.

Barton Fink

De fondo una de las penas que consume el alma, Llewyn no acepta el suicidio de su compañero artístico. Es un hombre hundido, sensible, incomprendido y solo que quema cualquier oportunidad que le salga al rescate.  Rechaza la propuesta del productor de Chicago, cede royalties, mantiene una relación familiar sin arraigo, es incapaz de avenirse con sus iguales bohemios y rehúye una  amistad confortable en el Upper West Side. Le salva de la desconexión definitiva un gato, el último enlace de Davis con el orden de la normalidad.

Llewyn Davis

Este año, los Hermanos de Minnesota han unido a su fascinación por la derrota otra de sus pasiones, la música country, para hacer con su película lo mismo que Llewyn hace con el folk, expresar su arte sin atender al dictado. Y es que la música de folk no vende, como tampoco gusta el fracaso humano. Pero en esta vida todo es cuestión de suerte, los Llewyn, los Barton, lo Gopnik, los Coen lo saben. Antes había una Diosa encargada de repartirla, ahora también de eso se ocupa el mercado.

A pesar de que en esta última película el anhelo rebelde de los cineastas se muestra menos travieso, rendido al corazón del perdedor que toca sus canciones favoritas, no faltan los detalles que definen su cine: diálogos (y silencios) desquiciados pero elocuentes, personajes tan excéntricos como carismáticos, un buen sombrero, un viaje. Ni ese humor negro que le viene tan a pelo al infortunio.

La condena de Barton Flint fue la de seguir contratado hasta que escribiera algo a gusto de la industria. La de Davis es la de continuar viviendo sin esperanza:

Gin: ¿Tú no piensas nunca en el futuro?

Llewyn: ¿Te refieres a coches que vuelan?

Miss Plumtree