Història d'Espanya segons San Juan

(per verure l'article publicat al diari reusdigital cliqueu aquí)

Alberto San Juan puja a l’escenari (el dijous passat al del Bartrina) per explicar la història que li ha tocat viure. El monòleg duu el nom d’Autoretrato de un joven capitalista español, i resulta ser la crònica política d’Espanya des del 1968, any en que San Juan va néixer, fins avui.

No fa un discurs a l’ús sinó una lectura activa dels fets polítics que han determinat la deriva d’Espanya connectant-los amb alguna que altra anècdotapseudo personal. Ve a dir que per conèixer quina ha estat la veritat històrica d’aquest país s’ha d’invertir ganes i hores en buscar i concloure  qui s’ha beneficiat del fets. Perquè entre secrets d’estat, pactes de silenci i d’altres boleros no hi ha hagut mai manera de treure’n l’entrellat.

Perquè els aliats no van fer caure el regim de Franco com van fer amb la resta de feixismes europeus? Com es que Suárez de cop decideix dimitir? Qui va treure redit polític del 23F? Poc a poc va col·locant fets aparentment aïllats (aparició del socialisme, entrada a l’Otan, no reconeixement de les víctimes de Franco, cementeris nuclears,…) en relació de causa-efecte. I van sortint les conspiracions i passades de rosari protagonitzades pels poders fàctics de l’època que va anar de la dicta(dura) a la (demo)cràcia.

Al final queda un retrat galdós de l’evolució d’Espanya, un viatge des de la Transició al de sempre. Presidents, reis, generals i d’altres portentos s’han encarregat de conduir la grande i libreal desastre emparats per una Constitució (segons com) intocable que ens reconeix tots els drets però no que puguem realitzar-los.

El monòleg reserva paraules rotundes per ministres de pacotilla i d’educació, i denuncia que la producció d’ignorància i de por son aquí la única estratègia d’estat. I pel poble mea culpa. En la nostra candidesa de ciutadans confiats (o ingenus, o domesticats) hem anat cedint sobirania a la Unió Europea que ni és europea (en tot cas troika) ni està unida, ni és molt menys popular.

Ara que ja ens hem tret tots la careta i les coses es tornen a dir pel seu nom, la dreta és la dreta, la població un mal que s’ha de suportar i la Unió Europea no es molesta en presentar-se com una confederació de pobles sinó com un ens fiduciari en comissió d’elits. El món ja fa molt temps que està repartit, concretament des de sempre.

Acaba el soliloqui apel·lant a l’esperança en la llei de vida: el naixement de cosa nova que ha d’enterrar les formes casposes i una oligarquia obsoleta. I citant un poeta que per naixement coneixia molt bé les costures político-econòmiques d’aquest país: Jaime Gil de Biedma. Paradoxal manera de d’acabar bé, doncs. El primer que va desterrar Gil de Biedma del seu poemari va ser l’esperança, però malgrat la seva casta i el seu pessimisme va tenir els ideals sempre clars:

"... Pido que España expulse a esos demonios

Que la pobreza suba hasta el gobierno

Que sea el hombre el dueño de su historia”

Volem Trapezi !

(per veure l'article publicat al reusdigital cliqueu aquí)

Sona un tambor, cau unes gotes, arrenca el Trapezi amb la plaça d’Anton Borrell plena d’expectatives. Amenaça el temps i les situacions econòmiques adverses.

Hem començat sense acte inaugural, aprofitant la figura emblemàtica del Cabaret i col·locant-lo una mica més d’hora per donar el tret de sortida. El Trapezi, la Fira del Circ de Catalunya no s’ha pogut permetre un inici solemne l’any del seu 18è aniversari. S’ha reservat l’espai del Mercadal per un dels espectacles del programa i hem anat tots fins al parc de Sant Jordi a donar la benvinguda al festival. Els espectadors també hem hagut de fer números perquè un 40% de les funcions han estat pagant. Anàvem avisats.

L’any passat ja es va apuntar la tendència. La de cobrar al públic i la de rebaixar tant l’alçada dels trapezis com la dels espectacles. Es va posar en circulació el concepte del working progress per convertir el procés creatiu en show i vendre números a mig fer sota l’etiqueta de Circ Emergent. Però no xafem la guitarra, tot sigui pel futur del Trapezi. A més a més, si alguna cosa posa de manifest aquest festival és la voluntat que posa el públic en il·lusionar-se. No s’ha respirat l'eufòria d’altres certàmens perquè la graella o estava folgada o s’encavallava i no hi ha hagut corredisses per poder encadenar un numero rere l’altre. Però hi havia ganes de circ.

Així que ens hem llençat al carrer a badar. I un Funàmbul amb uns aires de desgraciat que multiplicaven les probabilitats del desastre ens ha fet patir i xisclar. Quatre nois a la Face Nordhan trepat l’un damunt de l’altre demostrant que entre el patiment i el consol no hi ha frontera. Un noi que ha aparegut amb un tronc Pelat com que anava tot sol s’ha servit  dels espectadors per muntar el número, i ens ha donant una lliçó de confiança, de complicitat i de com controlar l’espai escènic.

Com Marée Basse que parlen de la convivència de dos borratxos sense dir una paraula, servint-se del llenguatge corporal elemental i fan avançar la història sobre la màxima que si alguna cosa pot anar malament, anirà pitjor. Els francesos tenien la seva carpa de miniatura a petar perquè en aquest festival la dinàmica es per boca-orella. I ens em fet un fart de riure amb la proposta carrinclona del Cabaret Elegance. Però per aclamació popular el número estrella d’aquest certamen ha estat Heian, un espectaclemolt ben traçat, rodó, delicat i elegant. També hem tingut experiències d’explicació mes difícil, com alguna proposta contemporània per la qual seguint els estàndards de l’època ens van cobrar uns bons euros i no hem entès ben bé perquè.

Com a novetat aquest any hem estat més amples a l’hora del Cabaret, que ha canviat d’ubicació renunciant al romanticisme de La Palma a canvi d’aforament i de mobilitat. Molt mes còmode, no ens ha calgut seure al terra. Coses de l’aburgesament. I tot i que ens han escurçat, buidat i escapçat el festival, com que no s’ha decidit a ploure, el Mercadal sobreeixia acompanyant als set acròbates que en baixaven la persiana.

Que voleu, som herència de Roma. I honrosos defensors de la màxima juliana:

Volem pa, volem circ. Volem Trapezi!

Reus, mercat d'artistes

 

(per veure l'article publicat al diari reusdigital cliqueu aquí)

La faràndula de Tarragona està de fira. Aquesta setmana ha començat la Mostra de Teatre Jove i fins al 25 de juny les 13 companyies amateurs que hi participen oferiran tant obres de creació pròpia com de dramaturgs amb solera. En aquest enllaç hi podeu consultar el programa.

Hi ha grups que tot i ser aficionats s'han fet un nom i tenen parròquia que no falta a la cita anual. N'hi ha d'altres que són de nova fornada. I n'hi ha que venen de Reus, com per exemple, Scenicum Cia. Totes les companyies comparteixen la il·lusió de tenir públic i la condició d'estar fetes d'artistes que amb moltes ganes i sense recursos (això es sense un duro) es treballen durant l'any una obra per exhibir-la a platea. 

El Metropol posa a disposició el Teatre i la regidoria de Joventut de l'Ajuntament de Tarragona organitza cada any un certamen (aquest any n'és el 21è) que anima els cercles 'teatrerus' i apropa la gent al teatre. Una iniciativa per fer caliu: Tarragona omple durant dos mesos la cartellera de la Rambla i fa que sigui possible l'acte d'interpretar. Perquè això funciona igual que en el cas de les lletres: així com un no es pot dir escriptor si no el llegeixen, un actor no es actor sense cleca.

És just el que convindria als actors de Reus, tant als amateurs, com als semi-professionals i fins tot a les figures consolidades:  cleca, gent, espectadors i fòrum on exhibir el seu mostrari d'iniciatives. Perquè tal i com estan els 'bolos' (això es que no es paguen) fins i tot les estrelles de cine han d'estar ben constel·lades per poder fer caixa.

Reus sempre ha tingut costum d'interpretar. S'hi fan tallers de teatre en la majoria de centres culturals i els alumnes es van agrupant en companyies amateurs que treballen amb ofici els seus espectacles. Hi ha els Scenium Cia que tornen a presentar obra a la Mostra de Tarragona, Les Artistes Locals, La Gata Borda, Llop's Teatre, els Tebac, la Companyia del Bravium, la de l'Orfeó Reusenc, cadascú buscant llocs, maneres i temps per actuar. 

No és ara moment de detalls, només cal dir que la cosa ve de lluny i que té l'origen en un descobriment popular: el dia en que la gent va veure les virtuts d'amagar-se  sota un barret i una capa i l'avantatge de retar les vergonyes pujant damunt l'escenari. Quan n'hi ha.

Tenim una gentada entre bambalines que necessita sortir a escena perquè se la conegui més enllà del propi cercle que l'alimenta. Falta gala i ocasions de posar en comú tota la feina, tenint en compte la quantitat de propostes que es donen a la capital del Baix Camp i que de la faràndula local se n'han destacat figures que alimenten des de la escena teatral mes consagrada (Lluis Pascual) fins a l'ànima dels culebrots catalans (David Bagés) passant per Buenafuente i tot el que seu Terrat ha posat en òrbita.

Reus és un mercat d'artistes. I el que fa falta es una fira per donar a conèixer el producte local. Aquí que sabem vendre tant i que entre d'altres fem fires de mascotes, de vi, d'entitats i de pintxos no hauríem de descuidar-nos que els actors també necessiten aparador. Pensem que Tarragona en fomenta la visibilitat a la seva 'city', igual aquesta visió ens estimula. Per allò de la rivalitat ancestral que ens anima i que la competència, diuen, és pilar d'economia.

Quan Reus tingui una fira que posi a la galeria tots els artistes de la ciutat, la sumarem al Trapezi, al COS i al Festival de Curtmetratges per aconseguir la categoria de Ciutat de les Arts Escèniques. I ja que tant l'aiguardent com la capital britànica han perdut pistonada, podríem aprofitar per canviar la ressenya històrica de la localitat per la de Reus, París i Hollywood.