(per veure l'article publicat a la Revista Núvol cliqueu aquí)
Mercè Rodoreda va morir un 13 d’abril, en plena primavera. Ens deixava un llegat literari de referència internacional i un jardí esclatat de flors a la casa de Romanyà. La casa on l’escriptora va culminar Mirall trencat, on va concebreViatges i flors, premi Serra d’Or de 1980, i on va decidir passar els darrers anys de vida entregada a les seves flors.
Viatges i flors és literatura de primer ordre, com tot el
que va escriure Mercè, però haver de competir amb obres majúscules com La
Plaça del Diamant ha relegat la peça a un lloc discret i immerescut. En
aquesta obra de maduresa Rodoreda es permet recrear la seva passió per les
flors i aprofita per allunyar-se de la narrativa realista que l’havia definit
sempre, fent un recorregut per uns pobles enigmàtics a l’estil de les ciutats
d’Italo Calvino. El resultat és un recull de peces breus sota els subtítols “Flors
de debò” i “Viatges a uns quants pobles” que demostren la resiliència de
les flors i les emocions enterrades que habiten sota qualsevol cosa.
A “Flors de debò”
hi descobrirem un gènere rar, uns textos molt breus que a mig camí entre
el poema narratiu i el conte expliquen les característiques i la vida singular
de les flors, més intensa del que es podria esperar d’uns éssers immòbils que
viuen clavats a terra.
“Flor Vermella”
Està
clavada a la branca: sense coll. Encesa d’un vermell dolorós, quan l’aire
s’atura i la bufa, la vora dels pètals tremola. I a la nit, quan l’herba és
freda i les serps beuen llet, a cada pètal tibant li surt una gota de sang
negra: plana i dura com les llavors de la síndria. Humida. És la malura. Val
més no tocar-la. La malura crema la flor i a la malura la podreix un xàfec. Les
lluernes, que són sàvies, encenen el fanalet. I miren.
Són flors inventades, d’una naturalesa tan impensable com
exuberant. Hi trobarem flors que es passen el dia rient, d’altres que fan olor
de sang o les que s’obren en passar perquè les miris. Des de flors boges que
s’abracen a les cames dels homes fins al Flor Cavaller, masculina, un flor que
fa guàrdia i toca la trompeta del seu pistil per avisar les altres flors que el
vent arriba.
I coneixerem la Flor Negra per a qui “set pous i set nits de les mes llargues” es
van haver d’ajuntar i a qui “mil
formigues van donar la vida perquè tingués el seu color i la seva mena de
vernissat”.
És la Rodoreda lírica.
El narrador de “Viatges
a uns quants pobles” ens portarà per uns llocs idíl·lics, empeltats d’una
fantasia trista i preciosa alhora. També són imaginats però són pobles
com els d’abans, dels de cases baixes, carrerons, places i taverna, amb
porxat i hostal. Amb un riu seguit de xops i la natura a tocar. Allí on
viuen homes i dones que accepten el destí sense esperança però amb una noblesa
d’ànima que els fa transcendir.
Són, altre cop, peces molt breus on des d’un imaginari irreal
i sota l’atmosfera del conte clàssic s’expliquen les penúries que va portar la
guerra: viudes, fam, pena i mort.
“El poble dels formatges explicat per la dona encapollada” (fragment)
Les vaques fan
llet una vegada al mes. Fan. Vull dir, fan. No les muny ningú… Quan els sembla
que la llet ja es prou espessa de tant en tant deixen caure un raig de cada
teta, un raig espès que va fent una coca al terra… Quan la coca ja està feta
s’omple de cucs; mes blancs que el ventre de les vaques… Són cucs formatgers.
Només deixen la closca: rossa i bruna. La gent del poble, és clar, es mor de
gana, i si vol menjar ha de menjar herba a punta de dia.
Semblen contes de fades sense fades, com històries per a nens
que només podran llegir de grans perquè el llenguatge en Rodoreda és sempre
senzill però la seva ficció és descarnada.
Al poble dels morts, els morts es passegen durant els
solsticis, al de les rates ben criades els rosegadors es mengen les cases
de tant desesperades de gana com estan i al de les dones abandonades les dones
es comporten com cucs de seda, s’alimenten de fulles i viuen dins un capoll.
I malgrat aquest horror el contes encara guarden un punt de
candidesa volent rescatar la innocència que les penúries de la guerra havien
robat al món. Això sí, sense princeses ni finals feliços.
“Viatge al poble dels guerrers” (fragment)
Em vaig haver
d’arraconar de pressa perquè venien contra mi potser un miler de cavalls amb
soldats al damunt armats amb llances…
Sempre fan el
mateix. Van i vénen dues vegades al dia: matí i tarda. Viuen en tendes de
campanya una mica lluny d’aquí, en un plantat d’oliveres. No fan cap mal: fan
de soldat per inspirar respecte i tothom els tem això que ells només galopen i
trompetegen. Les seves dones els esperen més enllà de les oliveres, totes
joves…
Als viatges també hi surten flors, amagades per entre les
històries. Ara margarides nanes, ara mimoses, acàcies, fonoll i roses grogues,
blaves o negres.
Mercè Rodoreda sempre s’envoltava de flors, les plantava al
jardí, les regava, les podava, les cuidava i les posava a la ficció. No podia
ser altra cosa venint d’una dona que als 72 anys reconeixia, encara amb rubor,
haver robat de xiqueta un crisantem a la veïna perquè no podia estar-se de
tenir la flor més bonica que havia vist mai.
La mort es va endur la Mercè a mitjan abril, deia. O potser va
ser ella qui va voler deixar el món quan encara estava en flor.
Miss Plumtree
