La llibertat és en tots els versos

(per veure l'article publicat al diari reusdigital cliqueu aquí) 

Fa tres anys que actrius i cantants del panorama català pugen una tarda d’estiu a la Mussara per dir versos.

La poesia és per tot arreu. Dels poemes se’n fan escultures, quadres, anuncis, lloances. Se’n fan cançons. És matèria prima i espanta una mica, perquè és una solució concentrada. Per això la gent no té el costum d’anar a escoltar poesia que és més celebrada quan la música la fa seva. Els recitals són espectacles difícils de trobar.

És la rara avis de les arts, aquesta disciplina. I ho és perquè necessita que convinguin diverses coses en la justa. Gent, però poca: el recital no és un plaer solitari, com la lectura, però li és indispensable la intimitat. També vol llibertat, un entorn adequat i petites dosis.

La Mussara té, a més d’un nom poètic, la resta de condicionants.

El dissabte passat les rapsodes van ser Mercè Pons, Marta Marco, Ivana Miño i Mercè Mariné. L’organització del MussART va distribuir el repertori entre les actrius i cadascuna es va col·locar en un racó damunt d’una pedra o monticle que els fes de tarima. El públic ens vam partir en quatre per tenir la mida justa, uns quaranta per grup, i vam anar d’un recital a l’altre fins que vam completar el cicle.

La Marta va plantar el cos perquè els versos hi retronessin. És tan sonora que va fer mutis la platea. Va llegir Nicanor Parra, Fayad Jamís, Marta Pessarrodona, Pushkin, Espriu, Gabriel Aresti. Va exhibir un control perfecte de les pauses. Això és qualitat, en poesia el silenci és tant necessari com la paraula. La Ivana va resultar més dramàtica, es va recrear amb Papasseit, Martí i Pol, Jaime Sabines, Goytisolo, Ana Ajmatova, Verdaguer i va  recitar Ma Boheme, en francès, com si fos un anís a la boca. No podia retenir el moviment dins del cos i va saltar de la tribuna, més a tocar del públic, més prop de les sensacions.

Amb la cabellera rinxolada, la pell clara i un vestit fins als peus, Mercè Pons es va presentar continguda i emfàtica per donar el toc romàntic, entre d’altres, a Pere Quart o a l’Estaca. Mercè Mariné va triar un accent solemne per recitar-nos.  Es va refugiar a Les Airasses i com si tingués poders va desfermar la boira que va acabar embolicant la serralada. Va dir poemes de Pessoa, d’Agustín Millares, de Miguel Hernandez; va repetir amb Pushkin i Espriu i ens va calar amb la humitat d’Auschwitz.

Tot plegat va durar una hora. La mesura adequada, ja dèiem que a la poesia se la mengen les quantitats grans. Necessita d’intimitat perquè arribi, tota, i a l’oient li ha de quedar temps i espai per poder desempaquetar el que condensa. No és recomanable agafar-ne un empatx.

Hi van ser presents molts poetes, i tots els poemes versaren sobre llibertat, que és com haver triat poesies sobre poesia. Al començament de la tarda, abans que la boira i les lectures impregnessin La Mussara, Adam Manyé ens presentava el certamen dient que l’acte poètic ho és quan es  lliure,  quan no atén a ni a correccions ni a normes ni a estètiques ni a mètriques. La llibertat és, doncs, en tots els versos.

Beth va ser el moment en el que música i poesia van trobar-se. A la nit la cantant va omplir de màgia i de gent el refugi. Salvador Juanpere, que acompanyava a Manyé en la presentació del Mussart d’aquest any, va dir que la Mussara no es esotèrica, ni misteriosa. Potser no, però alguna cosa té que la fa poètica.

L’èxit de Ramon Gener o la importància de ser Franc

(per veure l'article publicat a la revista Núvol cliqueu aquí)

S’han imprès cinc edicions de Si Beethoven pogués escoltar-me (Ara Llibres), el llibre de Ramon Gener, el presentador d’Opera en Texans, aquell programa del que ja va sorprendre l’èxit de públic tractant la temàtica que tractava: l’òpera. Un gènere que despatxaríem dient que és minoritari. Aquest interès sobtat per la musica clàssica em va fer venir curiositat i vaig abordar la lectura del llibre buscant què hi havia darrera l’etiqueta d’escriptor mediàtic. I em va estranyar trobar-hi un home. No és habitual. Un home sincer i apassionat.

La importància de ser Frank

Wilde es un dels molts escriptors (Nabokov, Baudelaire, Goethe, Lorca, Rilke ) que Ramon Gener cita al llibre. Ho fa  per compartir les sensacions que en el mateix Gener iniciat provocava la desmesura de la música de Wagner: els atabalava. Però el que de veritat l’apropa a Wilde es allò sobre el que versava la cèlebre obra de l’esteta: La importància de ser Frank.

Haureu vist representar el sainet en algun teatre, o l’heu llegit, no n’haureu sentit a parlar. Com també haureu sentit dir que per fer un bon llibre no s’ha de parlar d’un mateix. Que les dèries de l’escriptor no s’han de veure, que s’ha d’atacar quelcom mes gran.  Per això els escriptors s’amaguen al recer de la ficció o de les idees. Com si l’autoconeixement no apuntés allò universal.  Però deixem-nos estar de sentències, la sinceritat no està de moda, no ho ha estat mai. Al 1895 Wilde parodiava la hipocresia social fent caure les dames rendides als peus d’un fulano que es feia dir Frank i que no era altra cosa que un farsant. L’enganyifa, com sol passar, es descobria i el tal Frank acabava entenent que a l’hora de tractar amb persones es de monumental importància “ser” franc.

Ramon Gener devia conèixer des d’un bon principi les bondats de la sinceritat i a l’hora de posar-se a escriure, fent cas omís del reparo intel·lectual, va decidir fer-ho sobre la seva experiència. Si Beethoven pogués escoltar-me es la vida de l’autor contada a través de les coses que l’entusiasmen. L’art, la literatura, la gent, el cinema, la superació personal, totes lligades amb el fil de la música. Les històries amb les que ens obsequia podrien fins i tot ser inventades i la substància del llibre continuaria sent genuïna. Convenç perquè comparteix amb el lector les seves raons de viure, demostrant que també en l’artifici literari l’important és ser franc.

Hi ha un altre valor que Gener tampoc passa per alt: els detalls. Es dels que creu que  només es necessiten detalls per posar-se a escriure. En això si que es mostra d’acord amb els mestres. I ho compleix devotament.  Els busca, els troba i els col·loca de forma profusa al llarg de tots els capítols. El cor de Chopin conservat en brandi, aquell Trovadore acabat en un gall, els coixins de les operes de Wagner… Ens conta anècdotes de músics cèlebres i s’esplaia amb Beethoven, pal de paller de l’escriptor i al quan rendeix homenatge des del títol.  I com que parlar amb veu  pròpia no es prou il·lustrat també omple el text de cites.

En definitiva, connectant frases i anècdotes d’altri amb la experiència pròpia va sargint el seu relat vital i ens ensenya totes les seves filies. Les curiositats fan vibrar la història i  amb les cites li dóna calat. Així fa labor aquest baríton singular, un músic que sobretot o transversalment es contador d’històries. Ho sabran els que hagin vist Opera en Texans i els oients de Versió RAC1, on col·labora.

Un altre element

Hi ha un altre element, el cinquè concretament, que fa que Si Beethoven pogués escoltar-me funcioni. I és que a l’autor no li fa cap vergonya el mostrar-se apassionat.  És més comú sentir-se exposat davant les coses que tan ens agraden, com si fossin una debilitat. Ben al contrari, Ken Robinson (l’expert britànic expert en desenvolupament humà que pretén revolucionar sistemes educatius) les veu com la nostra fortalesa.

Robinson defensa que quan cultivem allò que ens estimula posem en marxa el talent i entrem en el nostre element. Aquell lloc on la intel·ligència que ens és pròpia s’expandeix  impulsada per la força creativa. Alguna cosa així com entrar en un estat on una potència bestial ens arrossega i ens fa brillar. Un criteri científic que té molt d’inspiració poètica. Aquest element imparable podria molt ben ser la passió, perquè qui pot negar que la passió es una força de la naturalesa? La cinquena.

La passió és el que ens fa viure intensament. El que tothom busca però al que tothom tem, d’aquí el pudor suposo. Les probabilitats de trobar-la no es redueixen a la fortuna del naixement, quedeunidó, o a la moda del temps que et toca viure, que també. Aquesta  teoria que té com a focus l’individu i es centra en l’essència i els talents personals deixa una gran mesura de fortuna a  les nostres mans.

Ramon Gener l’ha aprofitada tota lliurant-se a tot allò que l’emociona i convertint-se en un home apassionat i sincer. A tothom agrada la gent que es regala i a tots aquells que encara no hem trobat la quintaessència un mica d’entusiasme ens va molt rebé.

 Miss Plumtree