la imagen puede estar protegida por derechos de autor
Allà cap al 1940 Sartre es va enfilar al seu púlpit, va fer uns copets a la
tarima, va alçar els braços i va denunciar la mort de Déu. Tothom va aplaudir. No en volien pas de Déu aquelles gents: molts
eren republicans o ateus, i la resta un
grapat de descreguts. En acabar l’anunciació tots van tornar al seu dia a dia:
a la feina, a quin temps fa, a la família, al bar i al si no fos.
D’on havia sortit aquell francès estràbic que els volia obligar a ser lliures ?
D’on havia sortit aquell francès estràbic que els volia obligar a ser lliures ?
Per molt filòsof i refinat que fos, aquell home no era ningú per endossar-los
una responsabilitat tant colossal. I les persones, coneixedores dels mèrits de
l’autoengany continuaren practicant la teràpia del “si no fos” per poder
suportar l'existència. Si no fos l’artrosi, si no fos la sogra, si no fos pel
temps. Si no fos la crisi. Si tingués mes feina, si tingués mes temps. No podien realitzar els seus somnis, els era impossible ser lliures, però no per culpa seva, hi havia tot
de coses que els ho impedeixen. Si no fos la salut, la sort, el destí, l'economia, l’amor.
Consti que l’hàbit no era només cosa d’ignorants i vells. La mateixa
Marguerite Duras (coetània i tocaia del francès ateu) va fer-se dominar per una
altra droga en descobrir que Déu no existia. Ella també tenia a qui culpar quan li faltava
valor per escriure: Si no fos l’alcohol.
No sabem ser lliures.
Es l'eterna contradicció de la criatura humana. Obsessionats en explicar
el món des de nosaltres mateixos, tornem un segle rere l’altre a la supèrbia de
l’antropocentrisme i un cop som al mig de l’univers hem de convocar deus i
mites per poder suportar el risc de viure.
En alguna cosa s’ha de creure.
I posem culpa i fe en el sistema, en la vida sana, en el poder o en Zaratustra.
Primer en Bill gates ara en Steve Jobs. Es pot creure en tot el que es ciència,
en les lleis de mercat, en la macrobiòtica o en el dimoni.
En el be i el mal, en l’Ava Gardner o en l’Elvis.
Fascina la idea de Deu, que voleu que us digui. Que l’home hagi estat capaç
d’inventar un totpoderós Dorian Gray per descarregar el pes de la seva
existència em sembla il·lustratiu de l’enginy
de que es capaç l’espècie. Tota l’espècie. I de que l’escaqueig no es
reserva de costums llatines.
L’invent de Deu vol ser un carpe diem, un a mi no m’atabalis que demostra
que per sobre de tot hi ha la por però també les ganes de viure, de disfrutar, de no
preocupar-se, de l’últim que tanqui la porta. Es una irresponsabilitat descarada, un enginy
intolerable “si no fos” tant brillant.
Aquell home petit, vingut de França, no va aconseguir abolir el dret de
queixa. Se li pot atribuir el desprestigi de l'Altíssim però en realitat tot
va ser gràcies a la voluntat que els homes posaren en destronar un Déu antic i col·locar
al seu lloc algú que els anés més a mida.
Com Ulisses o Medea.
Com Jack the Ripper, Superman o Drácula.
Com Nina Simon, Machbeth, La Callas
Com Hèrcules, Frida Kahlo, Al Pacino.
Com Luke Skywalker o alguns jugadors del Barça
Miss Plumtree
No hay comentarios:
Publicar un comentario