La llibertat és en tots els versos

(per veure l'article publicat al diari reusdigital cliqueu aquí) 

Fa tres anys que actrius i cantants del panorama català pugen una tarda d’estiu a la Mussara per dir versos.

La poesia és per tot arreu. Dels poemes se’n fan escultures, quadres, anuncis, lloances. Se’n fan cançons. És matèria prima i espanta una mica, perquè és una solució concentrada. Per això la gent no té el costum d’anar a escoltar poesia que és més celebrada quan la música la fa seva. Els recitals són espectacles difícils de trobar.

És la rara avis de les arts, aquesta disciplina. I ho és perquè necessita que convinguin diverses coses en la justa. Gent, però poca: el recital no és un plaer solitari, com la lectura, però li és indispensable la intimitat. També vol llibertat, un entorn adequat i petites dosis.

La Mussara té, a més d’un nom poètic, la resta de condicionants.

El dissabte passat les rapsodes van ser Mercè Pons, Marta Marco, Ivana Miño i Mercè Mariné. L’organització del MussART va distribuir el repertori entre les actrius i cadascuna es va col·locar en un racó damunt d’una pedra o monticle que els fes de tarima. El públic ens vam partir en quatre per tenir la mida justa, uns quaranta per grup, i vam anar d’un recital a l’altre fins que vam completar el cicle.

La Marta va plantar el cos perquè els versos hi retronessin. És tan sonora que va fer mutis la platea. Va llegir Nicanor Parra, Fayad Jamís, Marta Pessarrodona, Pushkin, Espriu, Gabriel Aresti. Va exhibir un control perfecte de les pauses. Això és qualitat, en poesia el silenci és tant necessari com la paraula. La Ivana va resultar més dramàtica, es va recrear amb Papasseit, Martí i Pol, Jaime Sabines, Goytisolo, Ana Ajmatova, Verdaguer i va  recitar Ma Boheme, en francès, com si fos un anís a la boca. No podia retenir el moviment dins del cos i va saltar de la tribuna, més a tocar del públic, més prop de les sensacions.

Amb la cabellera rinxolada, la pell clara i un vestit fins als peus, Mercè Pons es va presentar continguda i emfàtica per donar el toc romàntic, entre d’altres, a Pere Quart o a l’Estaca. Mercè Mariné va triar un accent solemne per recitar-nos.  Es va refugiar a Les Airasses i com si tingués poders va desfermar la boira que va acabar embolicant la serralada. Va dir poemes de Pessoa, d’Agustín Millares, de Miguel Hernandez; va repetir amb Pushkin i Espriu i ens va calar amb la humitat d’Auschwitz.

Tot plegat va durar una hora. La mesura adequada, ja dèiem que a la poesia se la mengen les quantitats grans. Necessita d’intimitat perquè arribi, tota, i a l’oient li ha de quedar temps i espai per poder desempaquetar el que condensa. No és recomanable agafar-ne un empatx.

Hi van ser presents molts poetes, i tots els poemes versaren sobre llibertat, que és com haver triat poesies sobre poesia. Al començament de la tarda, abans que la boira i les lectures impregnessin La Mussara, Adam Manyé ens presentava el certamen dient que l’acte poètic ho és quan es  lliure,  quan no atén a ni a correccions ni a normes ni a estètiques ni a mètriques. La llibertat és, doncs, en tots els versos.

Beth va ser el moment en el que música i poesia van trobar-se. A la nit la cantant va omplir de màgia i de gent el refugi. Salvador Juanpere, que acompanyava a Manyé en la presentació del Mussart d’aquest any, va dir que la Mussara no es esotèrica, ni misteriosa. Potser no, però alguna cosa té que la fa poètica.

L’èxit de Ramon Gener o la importància de ser Franc

(per veure l'article publicat a la revista Núvol cliqueu aquí)

S’han imprès cinc edicions de Si Beethoven pogués escoltar-me (Ara Llibres), el llibre de Ramon Gener, el presentador d’Opera en Texans, aquell programa del que ja va sorprendre l’èxit de públic tractant la temàtica que tractava: l’òpera. Un gènere que despatxaríem dient que és minoritari. Aquest interès sobtat per la musica clàssica em va fer venir curiositat i vaig abordar la lectura del llibre buscant què hi havia darrera l’etiqueta d’escriptor mediàtic. I em va estranyar trobar-hi un home. No és habitual. Un home sincer i apassionat.

La importància de ser Frank

Wilde es un dels molts escriptors (Nabokov, Baudelaire, Goethe, Lorca, Rilke ) que Ramon Gener cita al llibre. Ho fa  per compartir les sensacions que en el mateix Gener iniciat provocava la desmesura de la música de Wagner: els atabalava. Però el que de veritat l’apropa a Wilde es allò sobre el que versava la cèlebre obra de l’esteta: La importància de ser Frank.

Haureu vist representar el sainet en algun teatre, o l’heu llegit, no n’haureu sentit a parlar. Com també haureu sentit dir que per fer un bon llibre no s’ha de parlar d’un mateix. Que les dèries de l’escriptor no s’han de veure, que s’ha d’atacar quelcom mes gran.  Per això els escriptors s’amaguen al recer de la ficció o de les idees. Com si l’autoconeixement no apuntés allò universal.  Però deixem-nos estar de sentències, la sinceritat no està de moda, no ho ha estat mai. Al 1895 Wilde parodiava la hipocresia social fent caure les dames rendides als peus d’un fulano que es feia dir Frank i que no era altra cosa que un farsant. L’enganyifa, com sol passar, es descobria i el tal Frank acabava entenent que a l’hora de tractar amb persones es de monumental importància “ser” franc.

Ramon Gener devia conèixer des d’un bon principi les bondats de la sinceritat i a l’hora de posar-se a escriure, fent cas omís del reparo intel·lectual, va decidir fer-ho sobre la seva experiència. Si Beethoven pogués escoltar-me es la vida de l’autor contada a través de les coses que l’entusiasmen. L’art, la literatura, la gent, el cinema, la superació personal, totes lligades amb el fil de la música. Les històries amb les que ens obsequia podrien fins i tot ser inventades i la substància del llibre continuaria sent genuïna. Convenç perquè comparteix amb el lector les seves raons de viure, demostrant que també en l’artifici literari l’important és ser franc.

Hi ha un altre valor que Gener tampoc passa per alt: els detalls. Es dels que creu que  només es necessiten detalls per posar-se a escriure. En això si que es mostra d’acord amb els mestres. I ho compleix devotament.  Els busca, els troba i els col·loca de forma profusa al llarg de tots els capítols. El cor de Chopin conservat en brandi, aquell Trovadore acabat en un gall, els coixins de les operes de Wagner… Ens conta anècdotes de músics cèlebres i s’esplaia amb Beethoven, pal de paller de l’escriptor i al quan rendeix homenatge des del títol.  I com que parlar amb veu  pròpia no es prou il·lustrat també omple el text de cites.

En definitiva, connectant frases i anècdotes d’altri amb la experiència pròpia va sargint el seu relat vital i ens ensenya totes les seves filies. Les curiositats fan vibrar la història i  amb les cites li dóna calat. Així fa labor aquest baríton singular, un músic que sobretot o transversalment es contador d’històries. Ho sabran els que hagin vist Opera en Texans i els oients de Versió RAC1, on col·labora.

Un altre element

Hi ha un altre element, el cinquè concretament, que fa que Si Beethoven pogués escoltar-me funcioni. I és que a l’autor no li fa cap vergonya el mostrar-se apassionat.  És més comú sentir-se exposat davant les coses que tan ens agraden, com si fossin una debilitat. Ben al contrari, Ken Robinson (l’expert britànic expert en desenvolupament humà que pretén revolucionar sistemes educatius) les veu com la nostra fortalesa.

Robinson defensa que quan cultivem allò que ens estimula posem en marxa el talent i entrem en el nostre element. Aquell lloc on la intel·ligència que ens és pròpia s’expandeix  impulsada per la força creativa. Alguna cosa així com entrar en un estat on una potència bestial ens arrossega i ens fa brillar. Un criteri científic que té molt d’inspiració poètica. Aquest element imparable podria molt ben ser la passió, perquè qui pot negar que la passió es una força de la naturalesa? La cinquena.

La passió és el que ens fa viure intensament. El que tothom busca però al que tothom tem, d’aquí el pudor suposo. Les probabilitats de trobar-la no es redueixen a la fortuna del naixement, quedeunidó, o a la moda del temps que et toca viure, que també. Aquesta  teoria que té com a focus l’individu i es centra en l’essència i els talents personals deixa una gran mesura de fortuna a  les nostres mans.

Ramon Gener l’ha aprofitada tota lliurant-se a tot allò que l’emociona i convertint-se en un home apassionat i sincer. A tothom agrada la gent que es regala i a tots aquells que encara no hem trobat la quintaessència un mica d’entusiasme ens va molt rebé.

 Miss Plumtree

El festival EVA omple de gent i de contes Pradell de la Teixeta

(per veure l'article publicat al diari reusdigital cliqueu aquí)

Ja fa cinc anys que Pradell es dedica a la literatura amb el festival En Veu Alta. Cada primer cap de setmana de juliol s’hi expliquen contes, rondalles i tot tipus de peces de la inventiva popular

Històries de vora al foc! Era la resposta que la meva àvia donava quan alguna cosa li semblava una monserga. Aquesta es la mala fama que envolta la transmissió oral, cosa prou curiosa si es pensa en el perill de donar a la paraula escrita el poder implacable de la veritat.

Entorn de la tradició oral van parlar el dissabte per la tarda l’escriptor Toni Orensanz, personatge incondicional de l’EVA i Jordina Biosca, organitzadora del festival i conta-contes destacada que sempre narra una història en un moment o altre del cap de setmana.  Presentaven el llibre del Toni L’estiu de l’amor i aprofitaven per conversar sobre la importància i la dificultat de reconstruir la memòria local. Les persones de tot en fem literatura, venien a resoldre, perquè les coses que passen estimulen la imaginació dels veïns i cadascú les conta amb el seu condiment personal. Tots tenim necessitat d’històries. Tant d’explicar-les com d’escoltar-les.

També discutien si la narrativa oral es o no literatura. Com si a la literatura li calgués notaris. Tot el que vol són fets on després l’autor, tants si les diu com si les escriu, hi posarà el que calgui per que el relat funcioni. Es la fascinació i la tranquil·litat que desperten les llegendes.  Per això la gent de per aquí al voltant esperem  l’EVA  com les criatures esperen que a la nit arribi l’hora del conte. 

Van anar saltant, narradora i escriptor, d’una anècdota a l’altra. Del destí dels dibuixets que Picasso regalava als nens d’Horta de St. Joan a com es dona sepultura a les mules, d’un viatge en 600 cap a França a les metàfores que es fan a Falset. Es el que desperta aquest  festival: el neguit d’explicar històries. 

La primera que s’hi va posar, el divendres a les set de la tarda, va ser Dolors Miquel, La que no es dispintina, que vestida amb túnica verda i unes ulleres de vidres rosa va venir a recitar el seu poemari amb un cert aire de sacerdotessa moderna. La temàtica va abordar des de la pàtria i el verset que cou fins als poemes de destí i de mort, concebuts en la intimitat del sofriment.

Més tard al Corral nou ens hi esperava un trobador, Adolfo Osta, que portava les històries que mariners i mercaders van anar repartint durant segles per ports i hostes. Venia acompanyat d’una guitarra però també va cantar-nos a capella i en occità, català, marroquí, castellà, menorquí, euskera i llatí. Un repertori de registres i de llengües i una sensibilitat excepcional que ens va deixar l’anima plena. Es per això que serveix la literatura, ja ho dèiem, per consolar.

A la Cova del Rector, l’escenari amb més encant de l’EVA, aquest any hi van haver Accidents Polipoètics que van activar l’esperit crític i el riure fluix del públic desprès d’una jornada consagrada als contacontes: Eva Armisén, Marc Parrot, Jordi Palet, Carles Alcoy i Assumpta Mercader.

L’endemà a les 11 del matí i a la plaça l’Església la gent del poble va poder dir la seva. Després s’hi va posar la Jordina i Lo Gitano Blanc, que van venir des de Flix per revolucionar el personal amb  les rumbes de l’Ebre. Havent dinat una colla es va ficar l’univers a la butxaca i va concloure el festival i el diumenge amb històries fetes de sorra i els contes clàssics rejovenits gràcies als Farrés Brothers.

I fins aquí la glossa de fets.

He volgut deixar-ne acta per tots aquells que no hi eren,  no sigui cas que alguna àvia no es cregui el que ha passat a Pradell i digui que això de l’EVA no són més que romanços.

Història d'Espanya segons San Juan

(per verure l'article publicat al diari reusdigital cliqueu aquí)

Alberto San Juan puja a l’escenari (el dijous passat al del Bartrina) per explicar la història que li ha tocat viure. El monòleg duu el nom d’Autoretrato de un joven capitalista español, i resulta ser la crònica política d’Espanya des del 1968, any en que San Juan va néixer, fins avui.

No fa un discurs a l’ús sinó una lectura activa dels fets polítics que han determinat la deriva d’Espanya connectant-los amb alguna que altra anècdotapseudo personal. Ve a dir que per conèixer quina ha estat la veritat històrica d’aquest país s’ha d’invertir ganes i hores en buscar i concloure  qui s’ha beneficiat del fets. Perquè entre secrets d’estat, pactes de silenci i d’altres boleros no hi ha hagut mai manera de treure’n l’entrellat.

Perquè els aliats no van fer caure el regim de Franco com van fer amb la resta de feixismes europeus? Com es que Suárez de cop decideix dimitir? Qui va treure redit polític del 23F? Poc a poc va col·locant fets aparentment aïllats (aparició del socialisme, entrada a l’Otan, no reconeixement de les víctimes de Franco, cementeris nuclears,…) en relació de causa-efecte. I van sortint les conspiracions i passades de rosari protagonitzades pels poders fàctics de l’època que va anar de la dicta(dura) a la (demo)cràcia.

Al final queda un retrat galdós de l’evolució d’Espanya, un viatge des de la Transició al de sempre. Presidents, reis, generals i d’altres portentos s’han encarregat de conduir la grande i libreal desastre emparats per una Constitució (segons com) intocable que ens reconeix tots els drets però no que puguem realitzar-los.

El monòleg reserva paraules rotundes per ministres de pacotilla i d’educació, i denuncia que la producció d’ignorància i de por son aquí la única estratègia d’estat. I pel poble mea culpa. En la nostra candidesa de ciutadans confiats (o ingenus, o domesticats) hem anat cedint sobirania a la Unió Europea que ni és europea (en tot cas troika) ni està unida, ni és molt menys popular.

Ara que ja ens hem tret tots la careta i les coses es tornen a dir pel seu nom, la dreta és la dreta, la població un mal que s’ha de suportar i la Unió Europea no es molesta en presentar-se com una confederació de pobles sinó com un ens fiduciari en comissió d’elits. El món ja fa molt temps que està repartit, concretament des de sempre.

Acaba el soliloqui apel·lant a l’esperança en la llei de vida: el naixement de cosa nova que ha d’enterrar les formes casposes i una oligarquia obsoleta. I citant un poeta que per naixement coneixia molt bé les costures político-econòmiques d’aquest país: Jaime Gil de Biedma. Paradoxal manera de d’acabar bé, doncs. El primer que va desterrar Gil de Biedma del seu poemari va ser l’esperança, però malgrat la seva casta i el seu pessimisme va tenir els ideals sempre clars:

"... Pido que España expulse a esos demonios

Que la pobreza suba hasta el gobierno

Que sea el hombre el dueño de su historia”

Volem Trapezi !

(per veure l'article publicat al reusdigital cliqueu aquí)

Sona un tambor, cau unes gotes, arrenca el Trapezi amb la plaça d’Anton Borrell plena d’expectatives. Amenaça el temps i les situacions econòmiques adverses.

Hem començat sense acte inaugural, aprofitant la figura emblemàtica del Cabaret i col·locant-lo una mica més d’hora per donar el tret de sortida. El Trapezi, la Fira del Circ de Catalunya no s’ha pogut permetre un inici solemne l’any del seu 18è aniversari. S’ha reservat l’espai del Mercadal per un dels espectacles del programa i hem anat tots fins al parc de Sant Jordi a donar la benvinguda al festival. Els espectadors també hem hagut de fer números perquè un 40% de les funcions han estat pagant. Anàvem avisats.

L’any passat ja es va apuntar la tendència. La de cobrar al públic i la de rebaixar tant l’alçada dels trapezis com la dels espectacles. Es va posar en circulació el concepte del working progress per convertir el procés creatiu en show i vendre números a mig fer sota l’etiqueta de Circ Emergent. Però no xafem la guitarra, tot sigui pel futur del Trapezi. A més a més, si alguna cosa posa de manifest aquest festival és la voluntat que posa el públic en il·lusionar-se. No s’ha respirat l'eufòria d’altres certàmens perquè la graella o estava folgada o s’encavallava i no hi ha hagut corredisses per poder encadenar un numero rere l’altre. Però hi havia ganes de circ.

Així que ens hem llençat al carrer a badar. I un Funàmbul amb uns aires de desgraciat que multiplicaven les probabilitats del desastre ens ha fet patir i xisclar. Quatre nois a la Face Nordhan trepat l’un damunt de l’altre demostrant que entre el patiment i el consol no hi ha frontera. Un noi que ha aparegut amb un tronc Pelat com que anava tot sol s’ha servit  dels espectadors per muntar el número, i ens ha donant una lliçó de confiança, de complicitat i de com controlar l’espai escènic.

Com Marée Basse que parlen de la convivència de dos borratxos sense dir una paraula, servint-se del llenguatge corporal elemental i fan avançar la història sobre la màxima que si alguna cosa pot anar malament, anirà pitjor. Els francesos tenien la seva carpa de miniatura a petar perquè en aquest festival la dinàmica es per boca-orella. I ens em fet un fart de riure amb la proposta carrinclona del Cabaret Elegance. Però per aclamació popular el número estrella d’aquest certamen ha estat Heian, un espectaclemolt ben traçat, rodó, delicat i elegant. També hem tingut experiències d’explicació mes difícil, com alguna proposta contemporània per la qual seguint els estàndards de l’època ens van cobrar uns bons euros i no hem entès ben bé perquè.

Com a novetat aquest any hem estat més amples a l’hora del Cabaret, que ha canviat d’ubicació renunciant al romanticisme de La Palma a canvi d’aforament i de mobilitat. Molt mes còmode, no ens ha calgut seure al terra. Coses de l’aburgesament. I tot i que ens han escurçat, buidat i escapçat el festival, com que no s’ha decidit a ploure, el Mercadal sobreeixia acompanyant als set acròbates que en baixaven la persiana.

Que voleu, som herència de Roma. I honrosos defensors de la màxima juliana:

Volem pa, volem circ. Volem Trapezi!

Reus, mercat d'artistes

 

(per veure l'article publicat al diari reusdigital cliqueu aquí)

La faràndula de Tarragona està de fira. Aquesta setmana ha començat la Mostra de Teatre Jove i fins al 25 de juny les 13 companyies amateurs que hi participen oferiran tant obres de creació pròpia com de dramaturgs amb solera. En aquest enllaç hi podeu consultar el programa.

Hi ha grups que tot i ser aficionats s'han fet un nom i tenen parròquia que no falta a la cita anual. N'hi ha d'altres que són de nova fornada. I n'hi ha que venen de Reus, com per exemple, Scenicum Cia. Totes les companyies comparteixen la il·lusió de tenir públic i la condició d'estar fetes d'artistes que amb moltes ganes i sense recursos (això es sense un duro) es treballen durant l'any una obra per exhibir-la a platea. 

El Metropol posa a disposició el Teatre i la regidoria de Joventut de l'Ajuntament de Tarragona organitza cada any un certamen (aquest any n'és el 21è) que anima els cercles 'teatrerus' i apropa la gent al teatre. Una iniciativa per fer caliu: Tarragona omple durant dos mesos la cartellera de la Rambla i fa que sigui possible l'acte d'interpretar. Perquè això funciona igual que en el cas de les lletres: així com un no es pot dir escriptor si no el llegeixen, un actor no es actor sense cleca.

És just el que convindria als actors de Reus, tant als amateurs, com als semi-professionals i fins tot a les figures consolidades:  cleca, gent, espectadors i fòrum on exhibir el seu mostrari d'iniciatives. Perquè tal i com estan els 'bolos' (això es que no es paguen) fins i tot les estrelles de cine han d'estar ben constel·lades per poder fer caixa.

Reus sempre ha tingut costum d'interpretar. S'hi fan tallers de teatre en la majoria de centres culturals i els alumnes es van agrupant en companyies amateurs que treballen amb ofici els seus espectacles. Hi ha els Scenium Cia que tornen a presentar obra a la Mostra de Tarragona, Les Artistes Locals, La Gata Borda, Llop's Teatre, els Tebac, la Companyia del Bravium, la de l'Orfeó Reusenc, cadascú buscant llocs, maneres i temps per actuar. 

No és ara moment de detalls, només cal dir que la cosa ve de lluny i que té l'origen en un descobriment popular: el dia en que la gent va veure les virtuts d'amagar-se  sota un barret i una capa i l'avantatge de retar les vergonyes pujant damunt l'escenari. Quan n'hi ha.

Tenim una gentada entre bambalines que necessita sortir a escena perquè se la conegui més enllà del propi cercle que l'alimenta. Falta gala i ocasions de posar en comú tota la feina, tenint en compte la quantitat de propostes que es donen a la capital del Baix Camp i que de la faràndula local se n'han destacat figures que alimenten des de la escena teatral mes consagrada (Lluis Pascual) fins a l'ànima dels culebrots catalans (David Bagés) passant per Buenafuente i tot el que seu Terrat ha posat en òrbita.

Reus és un mercat d'artistes. I el que fa falta es una fira per donar a conèixer el producte local. Aquí que sabem vendre tant i que entre d'altres fem fires de mascotes, de vi, d'entitats i de pintxos no hauríem de descuidar-nos que els actors també necessiten aparador. Pensem que Tarragona en fomenta la visibilitat a la seva 'city', igual aquesta visió ens estimula. Per allò de la rivalitat ancestral que ens anima i que la competència, diuen, és pilar d'economia.

Quan Reus tingui una fira que posi a la galeria tots els artistes de la ciutat, la sumarem al Trapezi, al COS i al Festival de Curtmetratges per aconseguir la categoria de Ciutat de les Arts Escèniques. I ja que tant l'aiguardent com la capital britànica han perdut pistonada, podríem aprofitar per canviar la ressenya històrica de la localitat per la de Reus, París i Hollywood.

Viatges i Flors de Mercè Rodoreda

(per veure l'article publicat a la Revista Núvol cliqueu aquí)

Mercè Rodoreda va morir un 13 d’abril, en plena primavera. Ens deixava un llegat literari de referència internacional i un jardí esclatat de flors a la casa de Romanyà. La casa on l’escriptora va culminar Mirall trencat, on va concebreViatges i flors, premi Serra d’Or de 1980, i on va decidir passar els darrers anys de vida entregada a les seves flors.

Viatges i flors és literatura de primer ordre, com tot el que va escriure Mercè, però haver de competir amb obres majúscules com La Plaça del Diamant ha relegat la peça a un lloc discret i immerescut. En aquesta obra de maduresa Rodoreda es permet recrear la seva passió per les flors i aprofita per allunyar-se de la narrativa realista que l’havia definit sempre, fent un recorregut per uns pobles enigmàtics a l’estil de les ciutats d’Italo Calvino. El resultat és un recull de peces breus sota els subtítols “Flors de debò” i “Viatges a uns quants pobles” que demostren la resiliència de les flors i les emocions enterrades que habiten sota qualsevol cosa.

A “Flors de debò”  hi descobrirem un gènere rar, uns textos molt breus que a mig camí entre el poema narratiu i el conte expliquen les característiques i la vida singular de les flors, més intensa del que es podria esperar d’uns éssers immòbils que viuen clavats a terra.  

“Flor Vermella”

Està clavada a la branca: sense coll. Encesa d’un vermell dolorós, quan l’aire s’atura i la bufa, la vora dels pètals tremola. I a la nit, quan l’herba és freda i les serps beuen llet, a cada pètal tibant li surt una gota de sang negra: plana i dura com les llavors de la síndria. Humida. És la malura. Val més no tocar-la. La malura crema la flor i a la malura la podreix un xàfec. Les lluernes, que són sàvies, encenen el fanalet. I miren.

Són flors inventades, d’una naturalesa tan impensable com exuberant. Hi trobarem flors que es passen el dia rient, d’altres que fan olor de sang o les que s’obren en passar perquè les miris. Des de flors boges que s’abracen a les cames dels homes fins al Flor Cavaller, masculina, un flor que fa guàrdia i toca la trompeta del seu pistil per avisar les altres flors que el vent arriba.

I coneixerem la Flor Negra per a qui “set pous i set nits de les mes llargues” es van haver d’ajuntar i a qui “mil formigues van donar la vida perquè tingués el seu color i la seva mena de vernissat”.

És la Rodoreda lírica.

El narrador de “Viatges a uns quants pobles” ens portarà per uns llocs idíl·lics, empeltats d’una fantasia trista i preciosa alhora.  També són imaginats però són pobles com els d’abans, dels de cases baixes, carrerons,  places i taverna, amb porxat i hostal. Amb un riu seguit de xops i la natura a tocar.  Allí on viuen homes i dones que accepten el destí sense esperança però amb una noblesa d’ànima que els fa transcendir.

Són, altre cop, peces molt breus on des d’un imaginari irreal i sota l’atmosfera del conte clàssic s’expliquen les penúries que va portar la guerra: viudes, fam, pena i mort.

“El poble dels formatges explicat per la dona encapollada” (fragment)

Les vaques fan llet una vegada al mes. Fan. Vull dir, fan. No les muny ningú… Quan els sembla que la llet ja es prou espessa de tant en tant deixen caure un raig de cada teta, un raig espès que va fent una coca al terra… Quan la coca ja està feta s’omple de cucs; mes blancs que el ventre de les vaques… Són cucs formatgers. Només deixen la closca: rossa i bruna. La gent del poble, és clar, es mor de gana, i si vol menjar ha de menjar herba a punta de dia.

Semblen contes de fades sense fades, com històries per a nens que només podran llegir de grans perquè el llenguatge en Rodoreda és sempre senzill però la seva ficció és descarnada.

Al poble dels morts, els morts es passegen durant els solsticis,  al de les rates ben criades els rosegadors es mengen les cases de tant desesperades de gana com estan i al de les dones abandonades les dones es comporten com cucs de seda, s’alimenten de fulles i viuen dins un capoll.

I malgrat aquest horror el contes encara guarden un punt de candidesa volent rescatar la innocència que les penúries de la guerra havien robat al món. Això sí, sense princeses ni finals feliços.

“Viatge al poble dels guerrers” (fragment)

Em vaig haver d’arraconar de pressa perquè venien contra mi potser un miler de cavalls amb soldats al damunt armats amb llances…

Sempre fan el mateix. Van i vénen dues vegades al dia: matí i tarda. Viuen en tendes de campanya una mica lluny d’aquí, en un plantat d’oliveres. No fan cap mal: fan de soldat per inspirar respecte i tothom els tem això que ells només galopen i trompetegen. Les seves dones els esperen més enllà de les oliveres, totes joves…

Als viatges també hi surten flors, amagades per entre les històries. Ara margarides nanes, ara mimoses, acàcies, fonoll i roses grogues, blaves o negres.

Mercè Rodoreda sempre s’envoltava de flors, les plantava al jardí, les regava, les podava, les cuidava i les posava a la ficció. No podia ser altra cosa venint d’una dona que als 72 anys reconeixia, encara amb rubor, haver robat de xiqueta un crisantem a la veïna perquè no podia estar-se de tenir la flor més bonica que havia vist mai.

La mort es va endur la Mercè a mitjan abril, deia. O potser va ser ella qui va voler deixar el món quan encara estava en flor.

Miss Plumtree