Marvel presenta la Thor(a)

(per veure l'article publicat a la revista Núvol feu click aqui)

Aquest títol no es una provocació,  si no el literal de l’ultima de les estratègies de Marvel (l’editorial de còmics d’EEUU). I no te res a veure amb les sagrades escriptures, si no amb la protagonista que ve a substituir l’heroi de moda: Thor

No està confirmat que la bategin Thora, perdoneu-me la llicència. Fins ara només tenim l’anunci de canvi de sexe del personatge, que juntament amb la resta de novetats per la propera temporada ha fet Marvel aquest estiu. Però tractant-se de la successora de Thor i veien com han anat fins ara les coses; Superwoman va venir a completar Superman, Batgirl a Batman i  Hulka a endolcir amb uns quants estrògens l’increïble Hulk, sembla que sigui l’opció mes provable.  Per allò de la continuïtat.

I es que és tradició. I la manera de mantenir viva la indústria que fidelitza, atrapa i excita els fans transformant el herois. Llei de vida, tot aquell que no es renova fa cap al clot de l’oblit, per molt semidéu que sigui. La súper productora coneix la recepta i periòdicament  modifica els seus herois mes aclamats per adaptar-los a la moda. Aquesta vegada el canvi mes destacat, o si mes no del que mes es parla dins el “mundillo” de les vinyetes ha estat el del canvi de sexe de Thor, el còmic de Marvel que actualment te mes tirada.

No es que l’hagin fet transsexual, cosa que hagués donat, de veritat, actualitat i marro al portador del mall, si no que n’han fet una versió femenina. Fins aquí la revolució. Ja ho deia mes amunt, la jugada no es nova, sinó que recorre a l’imaginari carrincló. Concretament el de l’adveniment  de la femella a partir d’un model masculí.

Sembla que els il·lustradors no poden sostreure’s de l’estàndard judeo-cristià:  primer son Ells, ja es diguin Superman o Adam, i quan es necessita una dona, la fan: a conveniència del creador i amb una estètica que el complagui.

D’acord, s’han imaginat heroïnes que no viuen de prestat i que funcionen per iniciativa pròpia. D’especial encant Catwoman, aquella  lladregota independent que es va introduir a Gotham City com a rival de Batman. Però es va esguerrar la cosa perquè tot i ser de condició feréstega, la gata va acabar una mica “pirrada” pel ratpenat. Ai!, quan apareix una dona, si no hi ha historia d’amor, no hi ha historia. La maquinaria no pot evitar portar la sexualitat al primer pla quan arriba la noia.

I d'aquesta pauta en resulta que el mes destacable de les protagonistes del còmic occidental es l’anatomia. Una anatomia que nomes caricaturitza aquells atributs de les súper heroïnes que les fan súper sexuals.  Que tenen d’eròtic Spiderman o Batman?  Res, son herois! La característica mes admirable dels quals es el ferm propòsit d’eradicar el mal. Elles també tenen una missió especial a banda d’un cos imponent i es carreguen sobre les espatlles gestes impossibles, només faltaria. Entre d’altres la d’aconseguir que el lector desviï l’atenció del seu físic i es centri en el relat.

Si es tractava de despertar el morbo per reactivar la imatge de l’home del mall, els de Marvel tenien molt on triar. Podien, per exemple, haver presentat un Thor transvestit. Saltar de vinyeta sobre unes bones plataformes es, sense cap dubte tot una heroïcitat i hagués provocat una revolució notable al mercat.

Però deixem-nos d’ironies, que l’univers del còmic també conta amb transgressions interessants. Només que hem de buscar-les en un altre punt cardinal. Les heroïnes nipones responen a uns ideals diferents. Un exemple és la princesa anime Maetel, que en un món on els humans accedeixen a convertir-se en cyborgs a canvi de la immortalitat, renuncia  a ser una maquina i lluita perquè els homes recuperin la humanitat.  Una dona que reivindica la mortalitat,  això si que un gir dramàtic brillant.

Les súper dones de l’anime i del Manga ho son per motivacions pròpies,  no estan condicionades pel sexe ni per cap altra debilitat mundana, i no abandonen la seva causa en cap cas. Que es si no un heroi?, ja sigui una dona o un home.

Essent el Japó una cultura de referència en literatura d’il·lustració queda l’esperança que influeixi en l’imaginari creatiu d’aquesta vessant de planeta i occident pugui desfer-se de costums obsoletes, com la que subscriu que en un mon idíl·lic hi ha un paradís on les heroïnes naixen de les costelles dels homes.

Venecia, un pasado al que volver

Hay que visitar Venecia a pesar del empalago romántico.  Aunque los gondoleros y la pizza no cesen en su cruzada hortera. A pesar del empacho de souvenirs. Debemos permitirnos una escapada a la meca de italiana del amor, navegar el Gran Canal y dejar que el vaporetto nos deposite en la plaza San Marcos para quedar expuestos a la Bahía. Es el lugar perfecto para ver Palacios salir del mar.

Venecia, como Afrodita, nació del agua, solo que a fuerza de ingenio humano y toda la arquitectura claudica ante este elemento mucho más antiguo y perseverante que la aristocrática ciudad. También le copió los alardes a la Diosa dejando para la posteridad un concepto urbanístico imponente y exquisito. Pero el deterioro que ha sufrido este experimento la convierte en un lugar irreal.

Entrar en Venecia es como meterse en un cuento deshabitado. En los salones el eco golpea indiferente las paredes. No hay vida en Palacio y las únicas familias que todavía residen aquí son ancianos que sobreviven dentro de estrechas viviendas embutidas en estrechos callejones añadiendo lustros y melancolía al conjunto histórico. Las escaleras de las casas se sumergen en los canales indicando el camino a ningún lugar mientras el agua, a sus anchas, se cuela por debajo de la puerta de la entrada principal.  Así son los portales de este lugar de ensueño, donde las cenicientas no llegaban en Carroza a las puertas de Palacio si no meciéndose en señoriales barcazas.

Es sorprendente la cantidad de turistas  que nos damos aquí cita, ahora que el valor de lo antiguo se ha borrado ya del mundo, para admirar el encanto de lo decadente. Se diría que hasta las torres de las iglesias se inclinan respetuosas al paso tiempo. Será que lo nuevo no invita a soñar o simplemente que al colarse  por entre los callejones de esta filigrana artística, subiendo y bajando  los puentes que llenan de ilusión los canales, se alcanza esa sensación de pasado al que siempre apetece volver.

Dentro de sus palacios todavía se escucha un lejano crujir de sedas, el murmullo de la riqueza. Su remoto esplendor está presente en los frescos, en las escalinatas y en los majestuosos ventanales. Venecia es un universo pequeño y húmedo de aposentos con doseles, de bailes de máscaras, de arte, que guarda polvorientas intrigas cristalizadas en las lámparas de los salones.

La Serenísima la llaman y a lo mejor no solo para resaltar su talante apacible en tiempos de hostilidades. Tanto palacete, toda esa sofisticación obsoleta y el trajín calmado que se da sobre el agua de los canales pueden sumir al viajero en un estado de letargo. Si ha venido con la idea de relajarse estupendo porque es la disposición perfecta para sortear tanto góndolas como preocupaciones y si ha escogido destino por lo del efluvio romántico no habrá fracaso porque la combinación predispone para todo lo que hay que disfrutar sin prisas.

Además, presenciar como la Plaza San Marcos se abre a la bahía podría considerarse uno de los placeres de la humanidad.

Miss Plumtree

Miró al centre de Mont-roig

(per veure l'article publicat al reusdigital cliqueu aquí)

Un llangardaix amb plomes d’or presideix la nau de l’Església Vella de Mont-roig. És allí on està instal·lat el Centre Miró, dins l’església Vella, i el tapis del Llangardaix que la família Miró va donar al poble senyoreja a l’altar capitanejant l’exposició.  El Centre ofereix una mostra, en facsímils,  dels quadres que Miró va concebre abans de marxar cap a París, durant els  períodes que va estar-se al poble,  i explora la influència que va deixar Mont-roig en l’obra de l’artista. 

Joan Miró va sostreure la inspiració i els motius de la seva primera pintura del poble de Mont-roig, on va fer cap als 18 anys per curar-se d’unes febres i on des d’aleshores va passar tots els estius, en un mas propietat del seu pare.  En aquestes primeres obres hi podem veure  rucs, tomateres, galls, llangardaixos, carros, oliveres, garrofers, l’església,  les ermites i els masos del poble.  I molts horts. El paisatge quotidià del Mont-roig dels anys 20. Tot aquest ambient va cristal·litzar a La Masia (1921-1922), el famós quadre que va comprar Hemingway i on s’hi representa la casa dels masovers del Mas Miró. Aquests elements rurals que són protagonistes en la primera pintura s’aniran destil·lant al llarg de l’evolució de l’artista per acabar sent essència a l’obra de maduresa.

L’Angelina m’explica que el seu pare, l’Eugeni Rovira, collia carabasses per les escultures de Miró. Els pares de l’Angelina van fer de masovers del Mas Miró durant vint anys i ella guarda els records de tots aquells estius. Cada any la família Miró arribava a Mont-roig cap a finals de juny i s’instal·lava al mas per tal que el mestre tingués l’entorn i el silenci necessaris per crear.  Des de ben joveneta, la filla dels masovers va ser testimoni de la convivència amb el pintor a qui descriu com un home afable, senzill i sovint absent. Quan li rondaven les musses. Feia vida de reclusió, s’estava amb la gent de la finca i amb els amics mes íntims que venien a visitar-lo, però si la inspiració el sobtava abandonava la reunió per anar a tancar-se al taller.  

Recorda moltes estones enraonant amb la Pilar, la dona de Joan Miró, mentre el Joan era dins al seu santuari, del que no en sortia si no se’l cridava a taula. Per St. Miquel, es donava per acabada l’estada, es preparava l’equipatge i s’empaquetaven els quadres. Fins aquell moment no es podia entrar al taller que estava vetat a tothom, sense excepcions. Per fi l’Angelina podia profanar el temple i buscar els gargots i les marques que el Miró havia deixa a les parets i pel terra. - Teresa, no m’esborri cap línia,  eh!  -recordava el pintor a la masovera. Eren senyals o formes sobre les que orbitava tot un imaginari.

La tendència de l’artista cap al simbolisme s’observa des de les primeres composicions. En tenim un exemple, entre molts d’altres, en les canyes de les tomateres convertides en asteris i en estrella o en la flor de l’atzavara per representar el canvi. Tota una iconografia  que completava amb l’ús d’objectes trobats a l’atzar. Tant la inspiració com els recursos que va utilitzar van ser sempre físics, tel·lúrics. Miró batallava constantment per donar forma a allò abstracte i aconseguir un univers oníric subjectat a la terra i a les formes.

No van ser les carabasses els únics cossos que van fer cap a les seves escultures. Soques, estris de camp, regadores, sàrries, petxines, tanques de corral. Una deriva de la descontextualització dels objectes que proclamava Duchamp. O que Miró fou un artista del reciclatge, en paraules de l’Angelina. El mestre observava com a pagués es donava múltiples usos a les coses i va voler portar aquesta dinàmica fins a l’obra d’art. La filla dels masovers diu que la Fundació Miró té una nina seva que Miró va reformular després que els seus germans la decapitessin.

Al llarg dels 65 anys que la família va estiuejar a Mont-roig la finca va tenir d’altres masovers. Com els pares de La Vaileta (1919),  un retrat que també es pot veure a la Fundació Miró. Però l’Angelina sent l’artista com algú de casa, un concepte que va alimentar tota l’obra de Joan Miró.  La garrofa era un objecte que el feia sentir segur, per ell era el símbol de l’origen. Quan viatjava en duia sempre una dins la maleta. No podia deixar l’ànima volar si no es sentia arrelat a la terra. Mont-roig representa aquesta terra, de pigment vermell i sembrada de garrofer, un arbre que clava les arrels endins i que no perd mai la fulla. 

Quan vulguem podem seguir els passos de Miró. Observar l’entorn, arrelar a la terra, valorar el paisatge mes immediat. I visitar el Centre Miró, a l’Església Vella de Mont-roig, per admirar com va fer-ho un geni.

La llibertat és en tots els versos

(per veure l'article publicat al diari reusdigital cliqueu aquí) 

Fa tres anys que actrius i cantants del panorama català pugen una tarda d’estiu a la Mussara per dir versos.

La poesia és per tot arreu. Dels poemes se’n fan escultures, quadres, anuncis, lloances. Se’n fan cançons. És matèria prima i espanta una mica, perquè és una solució concentrada. Per això la gent no té el costum d’anar a escoltar poesia que és més celebrada quan la música la fa seva. Els recitals són espectacles difícils de trobar.

És la rara avis de les arts, aquesta disciplina. I ho és perquè necessita que convinguin diverses coses en la justa. Gent, però poca: el recital no és un plaer solitari, com la lectura, però li és indispensable la intimitat. També vol llibertat, un entorn adequat i petites dosis.

La Mussara té, a més d’un nom poètic, la resta de condicionants.

El dissabte passat les rapsodes van ser Mercè Pons, Marta Marco, Ivana Miño i Mercè Mariné. L’organització del MussART va distribuir el repertori entre les actrius i cadascuna es va col·locar en un racó damunt d’una pedra o monticle que els fes de tarima. El públic ens vam partir en quatre per tenir la mida justa, uns quaranta per grup, i vam anar d’un recital a l’altre fins que vam completar el cicle.

La Marta va plantar el cos perquè els versos hi retronessin. És tan sonora que va fer mutis la platea. Va llegir Nicanor Parra, Fayad Jamís, Marta Pessarrodona, Pushkin, Espriu, Gabriel Aresti. Va exhibir un control perfecte de les pauses. Això és qualitat, en poesia el silenci és tant necessari com la paraula. La Ivana va resultar més dramàtica, es va recrear amb Papasseit, Martí i Pol, Jaime Sabines, Goytisolo, Ana Ajmatova, Verdaguer i va  recitar Ma Boheme, en francès, com si fos un anís a la boca. No podia retenir el moviment dins del cos i va saltar de la tribuna, més a tocar del públic, més prop de les sensacions.

Amb la cabellera rinxolada, la pell clara i un vestit fins als peus, Mercè Pons es va presentar continguda i emfàtica per donar el toc romàntic, entre d’altres, a Pere Quart o a l’Estaca. Mercè Mariné va triar un accent solemne per recitar-nos.  Es va refugiar a Les Airasses i com si tingués poders va desfermar la boira que va acabar embolicant la serralada. Va dir poemes de Pessoa, d’Agustín Millares, de Miguel Hernandez; va repetir amb Pushkin i Espriu i ens va calar amb la humitat d’Auschwitz.

Tot plegat va durar una hora. La mesura adequada, ja dèiem que a la poesia se la mengen les quantitats grans. Necessita d’intimitat perquè arribi, tota, i a l’oient li ha de quedar temps i espai per poder desempaquetar el que condensa. No és recomanable agafar-ne un empatx.

Hi van ser presents molts poetes, i tots els poemes versaren sobre llibertat, que és com haver triat poesies sobre poesia. Al començament de la tarda, abans que la boira i les lectures impregnessin La Mussara, Adam Manyé ens presentava el certamen dient que l’acte poètic ho és quan es  lliure,  quan no atén a ni a correccions ni a normes ni a estètiques ni a mètriques. La llibertat és, doncs, en tots els versos.

Beth va ser el moment en el que música i poesia van trobar-se. A la nit la cantant va omplir de màgia i de gent el refugi. Salvador Juanpere, que acompanyava a Manyé en la presentació del Mussart d’aquest any, va dir que la Mussara no es esotèrica, ni misteriosa. Potser no, però alguna cosa té que la fa poètica.

L’èxit de Ramon Gener o la importància de ser Franc

(per veure l'article publicat a la revista Núvol cliqueu aquí)

S’han imprès cinc edicions de Si Beethoven pogués escoltar-me (Ara Llibres), el llibre de Ramon Gener, el presentador d’Opera en Texans, aquell programa del que ja va sorprendre l’èxit de públic tractant la temàtica que tractava: l’òpera. Un gènere que despatxaríem dient que és minoritari. Aquest interès sobtat per la musica clàssica em va fer venir curiositat i vaig abordar la lectura del llibre buscant què hi havia darrera l’etiqueta d’escriptor mediàtic. I em va estranyar trobar-hi un home. No és habitual. Un home sincer i apassionat.

La importància de ser Frank

Wilde es un dels molts escriptors (Nabokov, Baudelaire, Goethe, Lorca, Rilke ) que Ramon Gener cita al llibre. Ho fa  per compartir les sensacions que en el mateix Gener iniciat provocava la desmesura de la música de Wagner: els atabalava. Però el que de veritat l’apropa a Wilde es allò sobre el que versava la cèlebre obra de l’esteta: La importància de ser Frank.

Haureu vist representar el sainet en algun teatre, o l’heu llegit, no n’haureu sentit a parlar. Com també haureu sentit dir que per fer un bon llibre no s’ha de parlar d’un mateix. Que les dèries de l’escriptor no s’han de veure, que s’ha d’atacar quelcom mes gran.  Per això els escriptors s’amaguen al recer de la ficció o de les idees. Com si l’autoconeixement no apuntés allò universal.  Però deixem-nos estar de sentències, la sinceritat no està de moda, no ho ha estat mai. Al 1895 Wilde parodiava la hipocresia social fent caure les dames rendides als peus d’un fulano que es feia dir Frank i que no era altra cosa que un farsant. L’enganyifa, com sol passar, es descobria i el tal Frank acabava entenent que a l’hora de tractar amb persones es de monumental importància “ser” franc.

Ramon Gener devia conèixer des d’un bon principi les bondats de la sinceritat i a l’hora de posar-se a escriure, fent cas omís del reparo intel·lectual, va decidir fer-ho sobre la seva experiència. Si Beethoven pogués escoltar-me es la vida de l’autor contada a través de les coses que l’entusiasmen. L’art, la literatura, la gent, el cinema, la superació personal, totes lligades amb el fil de la música. Les històries amb les que ens obsequia podrien fins i tot ser inventades i la substància del llibre continuaria sent genuïna. Convenç perquè comparteix amb el lector les seves raons de viure, demostrant que també en l’artifici literari l’important és ser franc.

Hi ha un altre valor que Gener tampoc passa per alt: els detalls. Es dels que creu que  només es necessiten detalls per posar-se a escriure. En això si que es mostra d’acord amb els mestres. I ho compleix devotament.  Els busca, els troba i els col·loca de forma profusa al llarg de tots els capítols. El cor de Chopin conservat en brandi, aquell Trovadore acabat en un gall, els coixins de les operes de Wagner… Ens conta anècdotes de músics cèlebres i s’esplaia amb Beethoven, pal de paller de l’escriptor i al quan rendeix homenatge des del títol.  I com que parlar amb veu  pròpia no es prou il·lustrat també omple el text de cites.

En definitiva, connectant frases i anècdotes d’altri amb la experiència pròpia va sargint el seu relat vital i ens ensenya totes les seves filies. Les curiositats fan vibrar la història i  amb les cites li dóna calat. Així fa labor aquest baríton singular, un músic que sobretot o transversalment es contador d’històries. Ho sabran els que hagin vist Opera en Texans i els oients de Versió RAC1, on col·labora.

Un altre element

Hi ha un altre element, el cinquè concretament, que fa que Si Beethoven pogués escoltar-me funcioni. I és que a l’autor no li fa cap vergonya el mostrar-se apassionat.  És més comú sentir-se exposat davant les coses que tan ens agraden, com si fossin una debilitat. Ben al contrari, Ken Robinson (l’expert britànic expert en desenvolupament humà que pretén revolucionar sistemes educatius) les veu com la nostra fortalesa.

Robinson defensa que quan cultivem allò que ens estimula posem en marxa el talent i entrem en el nostre element. Aquell lloc on la intel·ligència que ens és pròpia s’expandeix  impulsada per la força creativa. Alguna cosa així com entrar en un estat on una potència bestial ens arrossega i ens fa brillar. Un criteri científic que té molt d’inspiració poètica. Aquest element imparable podria molt ben ser la passió, perquè qui pot negar que la passió es una força de la naturalesa? La cinquena.

La passió és el que ens fa viure intensament. El que tothom busca però al que tothom tem, d’aquí el pudor suposo. Les probabilitats de trobar-la no es redueixen a la fortuna del naixement, quedeunidó, o a la moda del temps que et toca viure, que també. Aquesta  teoria que té com a focus l’individu i es centra en l’essència i els talents personals deixa una gran mesura de fortuna a  les nostres mans.

Ramon Gener l’ha aprofitada tota lliurant-se a tot allò que l’emociona i convertint-se en un home apassionat i sincer. A tothom agrada la gent que es regala i a tots aquells que encara no hem trobat la quintaessència un mica d’entusiasme ens va molt rebé.

 Miss Plumtree

El festival EVA omple de gent i de contes Pradell de la Teixeta

(per veure l'article publicat al diari reusdigital cliqueu aquí)

Ja fa cinc anys que Pradell es dedica a la literatura amb el festival En Veu Alta. Cada primer cap de setmana de juliol s’hi expliquen contes, rondalles i tot tipus de peces de la inventiva popular

Històries de vora al foc! Era la resposta que la meva àvia donava quan alguna cosa li semblava una monserga. Aquesta es la mala fama que envolta la transmissió oral, cosa prou curiosa si es pensa en el perill de donar a la paraula escrita el poder implacable de la veritat.

Entorn de la tradició oral van parlar el dissabte per la tarda l’escriptor Toni Orensanz, personatge incondicional de l’EVA i Jordina Biosca, organitzadora del festival i conta-contes destacada que sempre narra una història en un moment o altre del cap de setmana.  Presentaven el llibre del Toni L’estiu de l’amor i aprofitaven per conversar sobre la importància i la dificultat de reconstruir la memòria local. Les persones de tot en fem literatura, venien a resoldre, perquè les coses que passen estimulen la imaginació dels veïns i cadascú les conta amb el seu condiment personal. Tots tenim necessitat d’històries. Tant d’explicar-les com d’escoltar-les.

També discutien si la narrativa oral es o no literatura. Com si a la literatura li calgués notaris. Tot el que vol són fets on després l’autor, tants si les diu com si les escriu, hi posarà el que calgui per que el relat funcioni. Es la fascinació i la tranquil·litat que desperten les llegendes.  Per això la gent de per aquí al voltant esperem  l’EVA  com les criatures esperen que a la nit arribi l’hora del conte. 

Van anar saltant, narradora i escriptor, d’una anècdota a l’altra. Del destí dels dibuixets que Picasso regalava als nens d’Horta de St. Joan a com es dona sepultura a les mules, d’un viatge en 600 cap a França a les metàfores que es fan a Falset. Es el que desperta aquest  festival: el neguit d’explicar històries. 

La primera que s’hi va posar, el divendres a les set de la tarda, va ser Dolors Miquel, La que no es dispintina, que vestida amb túnica verda i unes ulleres de vidres rosa va venir a recitar el seu poemari amb un cert aire de sacerdotessa moderna. La temàtica va abordar des de la pàtria i el verset que cou fins als poemes de destí i de mort, concebuts en la intimitat del sofriment.

Més tard al Corral nou ens hi esperava un trobador, Adolfo Osta, que portava les històries que mariners i mercaders van anar repartint durant segles per ports i hostes. Venia acompanyat d’una guitarra però també va cantar-nos a capella i en occità, català, marroquí, castellà, menorquí, euskera i llatí. Un repertori de registres i de llengües i una sensibilitat excepcional que ens va deixar l’anima plena. Es per això que serveix la literatura, ja ho dèiem, per consolar.

A la Cova del Rector, l’escenari amb més encant de l’EVA, aquest any hi van haver Accidents Polipoètics que van activar l’esperit crític i el riure fluix del públic desprès d’una jornada consagrada als contacontes: Eva Armisén, Marc Parrot, Jordi Palet, Carles Alcoy i Assumpta Mercader.

L’endemà a les 11 del matí i a la plaça l’Església la gent del poble va poder dir la seva. Després s’hi va posar la Jordina i Lo Gitano Blanc, que van venir des de Flix per revolucionar el personal amb  les rumbes de l’Ebre. Havent dinat una colla es va ficar l’univers a la butxaca i va concloure el festival i el diumenge amb històries fetes de sorra i els contes clàssics rejovenits gràcies als Farrés Brothers.

I fins aquí la glossa de fets.

He volgut deixar-ne acta per tots aquells que no hi eren,  no sigui cas que alguna àvia no es cregui el que ha passat a Pradell i digui que això de l’EVA no són més que romanços.

Història d'Espanya segons San Juan

(per verure l'article publicat al diari reusdigital cliqueu aquí)

Alberto San Juan puja a l’escenari (el dijous passat al del Bartrina) per explicar la història que li ha tocat viure. El monòleg duu el nom d’Autoretrato de un joven capitalista español, i resulta ser la crònica política d’Espanya des del 1968, any en que San Juan va néixer, fins avui.

No fa un discurs a l’ús sinó una lectura activa dels fets polítics que han determinat la deriva d’Espanya connectant-los amb alguna que altra anècdotapseudo personal. Ve a dir que per conèixer quina ha estat la veritat històrica d’aquest país s’ha d’invertir ganes i hores en buscar i concloure  qui s’ha beneficiat del fets. Perquè entre secrets d’estat, pactes de silenci i d’altres boleros no hi ha hagut mai manera de treure’n l’entrellat.

Perquè els aliats no van fer caure el regim de Franco com van fer amb la resta de feixismes europeus? Com es que Suárez de cop decideix dimitir? Qui va treure redit polític del 23F? Poc a poc va col·locant fets aparentment aïllats (aparició del socialisme, entrada a l’Otan, no reconeixement de les víctimes de Franco, cementeris nuclears,…) en relació de causa-efecte. I van sortint les conspiracions i passades de rosari protagonitzades pels poders fàctics de l’època que va anar de la dicta(dura) a la (demo)cràcia.

Al final queda un retrat galdós de l’evolució d’Espanya, un viatge des de la Transició al de sempre. Presidents, reis, generals i d’altres portentos s’han encarregat de conduir la grande i libreal desastre emparats per una Constitució (segons com) intocable que ens reconeix tots els drets però no que puguem realitzar-los.

El monòleg reserva paraules rotundes per ministres de pacotilla i d’educació, i denuncia que la producció d’ignorància i de por son aquí la única estratègia d’estat. I pel poble mea culpa. En la nostra candidesa de ciutadans confiats (o ingenus, o domesticats) hem anat cedint sobirania a la Unió Europea que ni és europea (en tot cas troika) ni està unida, ni és molt menys popular.

Ara que ja ens hem tret tots la careta i les coses es tornen a dir pel seu nom, la dreta és la dreta, la població un mal que s’ha de suportar i la Unió Europea no es molesta en presentar-se com una confederació de pobles sinó com un ens fiduciari en comissió d’elits. El món ja fa molt temps que està repartit, concretament des de sempre.

Acaba el soliloqui apel·lant a l’esperança en la llei de vida: el naixement de cosa nova que ha d’enterrar les formes casposes i una oligarquia obsoleta. I citant un poeta que per naixement coneixia molt bé les costures político-econòmiques d’aquest país: Jaime Gil de Biedma. Paradoxal manera de d’acabar bé, doncs. El primer que va desterrar Gil de Biedma del seu poemari va ser l’esperança, però malgrat la seva casta i el seu pessimisme va tenir els ideals sempre clars:

"... Pido que España expulse a esos demonios

Que la pobreza suba hasta el gobierno

Que sea el hombre el dueño de su historia”